S’acosta l’estiu Mishima, els anirem a sentir a Tordera, Ripoll o Arbúcies i deixarem que la guitarra del Carabén se’ns endugui com una riuada.

Abaixar el cap i olorar el gos podria ser un títol dels Mishima. Dissabte farà bo, ens llevarem aviat i esmorzarem croissants au beurre. Vendôme, Faubourg, la Madeleine. Compraràs roba, retrataré gent. Bistrots, llibreries, la nova exposició de Lucien Freud. Veurem vi negre a migdia, aigua a la Mosquee i gintònics a l’hotel. Colette, el Flore i Avenue Montaigne. El protagonista tornarà a aquell pont, el seu pont i de 1.745.713 persones més. I t’hi retrataré.

It’s the most wonderful time of the year canta aquell i la cançó té aquell no sé què frenètic, anunci coca-cola, nans ballant de fons, campanes in crescendo i veus blanques en segon o tercer o quart pla dient mistltoes. Repetir i no avançar com el coratge. Diries nadal però no ho fas i enlloc d’això crides Parisos, penses en ponts sobre el riu i Gare du Nord fins a Brussel·les i Josep Carner sota la pluja. Intentes recordar posts pensats al carrer i tristament no anotats a la llibreta per anotar posts del carrer. El Marais i pati de museu Picasso amb tu, pati de museu Picasso amb tu, museu Picasso amb tu, Picasso amb tu, tu.

No pot ser, no es pot continuar patint. Des d’avui prohibit, des d’avui hòstia a cada ganyota, que això ha de ser un festa, aturem les cares llargues i posem una mica de soul al post-tempesta. Ballarem com si jo fos gai i tu m’estimessis gens secretament, acabarem a l’estora borratxos de Tanqueray.

La primera ampolla bé, la segona no tant. M’ha sorprès que el saxo no fallés en cap moment (mal saxofonista?) i els violins han giragonsat sobre Chicago, com esperàvem. També esperàvem que el vermell es queixés, com fa cada setmana, però al final ningú ha aixecat excessivament la veu. Ningú ha preguntat per tu, ningú ha brindat cap victòria. A fora diuen que nevava.

A Rússia jo seria escriptor, veuríem calimotxo en copes cares i el poble més proper seria a dos dies en tren. No faríem res, no entendríem els veïns i els dies passarien lents, però et prometo que em queixaria menys. Vestiríem amb mantes, tindríem estufa d’esclòfia i el Heindricks sempre seria fred. Al menjador hi hauria un Malèvitx blanc i ho volguessis o no, tindríem un samovar.

Esmorzar de diumenge, esmorzar de diumenge etern, esmorzar de diumenge perfecte: rellotge aturat, formatges, silenci. Esmorzar de diumenge i no fa sol, són quarts de dotze i el dia ja es compta en victòria, esmorzar de diumenge nosaltres amb vistes d’interior de l’Eixample. Esmorzar de diumenge en taula rovellada i música francesa suau, passeig que s’allarga per sempre. Cupcakes mosaic, volen quatre orenetes i des de la llunyania arriben, somorts, crits de canalla que juga.

S’ha acabat, ho sento però s’ha acabat, ja no aguanto ni els poetes, ja no aguanto ni els safaris lírics ni les passejades en barca ni el bassal de llúpol ni Magritte ni Rodchenko. Jo vull escriure, jo vull escriure, jo vull escriure, etcètera. Necessito escriure, necessito silenci i escriure i silenci i tarda i la resta és accessori, necessito vetllades mudes en plàcides biblioteques, l’accelerar del tramvia i els ciclistes per la finestra. Necessito tardes de teclat i mercromina, necessito els jardins del TNC i que se’ns faci fosc passejant per aquells verals. Neons que diuen prou i ganivets massa afilats. Em miro al mirall i veig algú que podria matar.

Hi haurà vermut i sol i parets de porcellana i el típic cambrer que bruteja. Els daus de tonyina seran celoberts i les olives farcides brises marines. Sitges ets tu. Passaran cotxes carrer avall i quan estiguin a sis metres de nosaltres, ens enlluernaran.

Els quadres podrien haver estat més grossos i més bons, però m’agrada que si alguna cosa falla sigui això.