El que em queda. Aquests minuts, aquestes estones dedicades al no fer res amb mi. La felicitat sempre de nit, la felicitat sempre sepultada pel viure. La darrera hora, sempre la darrera. La paraula peça de tetris que no encaixa i desemboca en un castell de significats encavalcats. O intentar-ho. O recerca. La resta -metro, gent, calors- és cortesana prostitució. El lent odiar-me, aquesta olor de podrit. Dies on verbs perdre o guanyar tenen el mateix res sentit.

Metro. Guiris. Quillos. Tinc un blog on hi escric borratxo. Mai el veurà ningú. Hi faig versions damunt la Gasolina, sempre de fons la gasolina. Hi escric tonteries mal escrites, repeticions inconnexes, acotacions fruit de l’alcohol. Penso en la parte de Fate, és clar. Sempre amb benzina, zúmbale mambo, Todos los weekenes ella sale a vacilaaaar. Entendre-ho demà no tindrà la meitat de gràcia que escriure-ho ara, penso.

El que vulgui ser, un cap de setmana com aquest per sempre més. Tantes i tantes i tantes onades. El que vulgui ser, viatjar endins, embarcar cap a mi. El que vulgui ser, sense el dubte corc i la constant cremallera. El que vulgui ser, desarmar la pistola. El que vulgui ser, nits d’autopista. El que vulgui ser, demà, museu o espasa.

La calma deu ser alguna cosa semblant als mil noms d’Anish Kapoor, volums i volums de realitat pigmentada. Pols envoltant la protuberància, veritats acolorides vents endins, allà on vessa el res.

Tu i jo no som amics, tu i jo mai hem estat amics perquè només competíem. Algun dia ho reconeixeràs, llavors tu i jo només competien per veure qui enganyava més l’altre. Tapàvem les misèries amb històries, projectes, parelles i felicitats.

Per què ho faig? Quins motius tinc? Què m’espanta? Per què ho transformo tot? Per què converteixo el paradís en presó?

Una recta estricta, Anna Karènina. El teu batec entre les mans, saber què fer-ne. Vivers buits i puticlubs plens, tragèdies pop entretallades. Cels estrellats, néixer i morir dins el túnel.

El bolígraf és potser el més important. Saps que et retraten però és igual: no pots deixar de mirar. Em pregunto si les sabates velles són el principi o el final. Odio quan passa gent pel carrer, també quan no passa ningú. Enyoro un demà clar.

Tinc moltes ganes de Dalloway últimament. Recuperar la deliciosa edició taronja de Proa que et vas endur, perseguir els cercles plúmbics. Llàstima de la calor, qui tingués jardins arcàdics. Llegiré a bars silenciosos i seré tan feliç com amb Orlando. Em va fer pensar molt, Orlando, va ser un viatge fantàstic. També penso anar moltes vegades al Caixafòrum a veure els Barcelós. Seré allà sempre, quiet i en silenci. Em trobareu davant el retrat del Bischofberger, el Big Spanish Dinner o les aquarel·les noves.

Mantenir-me al marge segueix essent per a mi l’única solució raonable. No intervenir, no discutir, no identificar-se amb res.

Guillem Simó