Aquell moment, mentre explicaves allò del cambrer. En aquell moment exacte estaves saltant per la finestra.

No te’n vagis tan aviat. Estigues més amb ell, potser no el veus mai més. Se l’enduran allà d’on ve, el tancaran al magatzem.

No sé quin és el camí cap a tu, però segur que no és perseguir aquesta pantalla blanca retroiluminada. Potser passar menys fred, acostar-me més. L’altre dia vaig tornar a la biblioteca, una monografia de l’Ai Weiwei. Però no és el mateix.

De vegades et miro com aquella senyora que tus tant al carrer.

L’altre dia, a la fantàstica festa dels bigotis que vam fer a l’Horiginal, l’amic Manel em va regalar un “discurs a la nació” memorable, que volia compartir amb tots vosaltres.

______________________________________

ALBERT FORNS, LA PERSONA, NO EL NOVEL·LISTA

Senyors, senyores, amics, amigues, potencials clients, rars lectors, persones totes i fins i tot José Manuel Lara. Bona nit tinguin.

De vegades em pregunto si un amic no és aquell pel qui ets capaç de saltar-te els principis bàsics que regeixen la teva petita i fugaç vida. Podria ser. Encara diria més: ÉS. Si aquest vespre estic aquí dalt entonant els primers compassos d’aquest discurs a la nació és perquè m’he saltat alguns dels preceptes morals que he sostingut durant tots aquests anys de ser editor, en concret, dos:

1) No presentaràs llibres que hagin obtingut la dubtosa glòria de rebre un premi literari.
2) No presentaràs llibres del Grup 62

En canvi aquí em tenen, amb aquest barret de feltre que oculta el meu rostre, i aquest bigoti que m’he deixat per l’ocasió… Presentant el Premi Documenta 2012 que edita l’editorial Empúries. Però jo no m’he saltat cap principi, amics, que ningú s’enganyi. Mirin aquest individu que tenen aquí al davant. Mirint-lo bé, perquè aquest no sóc jo. Aquesta nit, i probablement durant l’efímera eternitat que dura el que triguen les devolucions de llibres i les guillotines de les impremtes, la gent em coneixerà com l’editor Manel, nom cruel sorgit de la ment perversa de l’Albert Forns novel·lista per fer-me sortir a la seva novel·la. Sí, benvolguts clients, els parla un personatge secundari, un subaltern. Els parla l’editor Manel, que apareix per primer cop un moment molt íntim de la novel·la: «I davant de les crides a la “falta de respecte” que per molta gent suposa deixar un llibre a mitges, sempre em vénen al cap les paraules del Manel aquell dia a l’Horiginal, quan després d’un recital parlàvem del tema i va sentenciar: “Respecte? S’hauria de veure quin tipus de respecte pel lector tenen alguns autors mentre escriuen les seves putes novel·les dels collons!”». Així passarà a l’eternitat aquest que us parla.

Potser l’Albert Forns novel·lista hagués preferit que qui estigués aquí dalt aquest nit fos l’Albert Serra, protagonista principal d’aquesta novel·la, més que no pas un simple representant de la comparsa de personatges secundaris que poblen la seva obra. Però l’Albert Forns novel·lista l’hem deixat a la Llibreria Documenta, on els escriptors s’han de guanyar les garrofes i comprovar que són un granet d’arena en una platja hiperpoblada d’altres autors i altres obres. Si ens hem reunit aquest vespre aquí, a l’Horiginal, no és doncs per celebrar el naixement d’un nou autor, sinó per festejar el bateig de foc d’un amic, el senyor Forns, per festejar l’Albert Forns persona (no el novel·lista).

Com sempre que tinc un micro al davant i vostès no, deixin que els expliqui batalletes que sota cap premissa vénen al cas.

Vaig conèixer el senyor Forns quan jo era prim i ell estava bastant gros. Ara el Forns està prim, però observin-lo amb atenció i descobriran que és un home prim amb el cos dissenyat per estar gros. Feia sempre mala cara, el jove Forns. Era Irritable. Estava Trist. En aquells temps l’havia engolit la bilis negra, la melangia, i no es tallava en escriure-la en el seu blog, que jo seguia amb un puntet d’autosuficiència, perquè segur que el meu tenia més visites que el seu. De fet, ara que hi penso, molt abans que respectius blogs hi havia un protoblog anomenat Relats en català, on sense saber-ho cohabitàvem el Max Besora, l’Albert Forns, i un servidor, tots nosaltres eclipsats pel talent del Toni Ibàñez. Deia abans que vaig conèixer un jove Forns melancòlic, però amb el temps em sembla que el Forns va passar a estar senzillament emprenyat. Estar emprenyat és una de les virtuts que reconec en els meus amics. Fins i tot el Nopca, amb la seva cara d’angelet, té un puntet d’estar íntimament emprenyat que déu ni do. Però la mala llet estic segur que ve del Vallès. La gent del Vallès, que hi habita o hi ha nascut, porta la mala llet de fàbrica, sinó observin en Carles Miró, observin el Forns, observin la Ballbona. No sé si ens vam fer amics aviat o ens miràvem amb recel, amb el Forns, en els primers temps de l’Horiginal. El cas és que, juntament amb la Ballbona, vam aprendre a confretarnitzar en alguna d’aquestes taules que ara ocupen vostès.

Si miro enrere m’adono que hem anat sempre a les mateixes escoles, en Forns i jo. El parvulari: Relats en català, el cole: els blogs, l’institut: l’Horiginal. És estranyíssim, el fenòmen de l’Horiginal. És com una escola de la República amb un mestre, en Ferran Garcia, a la barra, exercint de profe permissiu. La universitat és una altra història. És el paper en blanc, o una biblioteca buida a altes hores. L’enemic és un mateix, no pas els altres. És la solitud i el no saber si vas bé. Però d’això en parlaré una mica més endavant. De moment, deixem que sigui el propi Forns qui parli dels moments feliços que vivim al pati de l’institut de l’Horiginal, on els que fumem ens sentim lliures de consumir tants cigarrets com ens permeti la nostra capacitat pulmonar.

“Dimecres a l’Horiginal, primer recital de temporada. Dalt de l’escenari EL poeta català per excel·lència. Amors de maduresa, la filla malalta, en fi, ja us en feu la idea. Poesia de sala d’estar arnada, càlculs arquitectònics, el rellotge de pèndol que va dringant les hores i tu que badalles perquè mai hi passa res. Poesia sense conys ni dones traient-se les calces, ja m’enteneu. L’escolto una estona i de seguida el cap se’n va a quilòmetres de distància, gratacels i platges, calculo que deuen faltar uns mil versos pels aplaudiments de cortesia. Badallo. En realitat sóc aquí per veure els amics, els quatre o cinc incondicionals que fitxem a l’Horiginal faci fred faci calor, es declamin decasíl·labs mil·limètrics o s’engalti patxanga en catanyol. Si arribes aviat encara tens un quart d’hora o vint minuts –la primera cervesa– per xerrar mentre agafes lloc, però si fas tard t’has d’empassar tot el recital en silenci i els previsibles bisos que mai ningú demana però que sempre cauen. També hi ha l’opció, cada vegada més habitual, de marxar al passadís dels fumadors a mig recital, però si el poeta veu com t’aixeques i marxes sempre resulta violent. No violent de llançar-te una sabata, però gairebé. Això sí, arribar al passadís és la salvació: un cop allà tenim via lliure i tot el temps del món per encebar-nos amb el poeta de la nit –avorrit o vulgar, torturat o onanista, depèn del dia– per acabar saltant de seguida a esbudellar les patums de sempre, exhibint un a un insults d’estrena, els renecs novíssims que hem preparat tota la setmana. Fins aquí res que no se sàpiga, Fonollosa a Poetas en la noche, la típica descripció d’una vetllada poètica estàndard que podria haver copiat de qualsevol banda.

Aquest dimecres no ha estat pas diferent, quan ha acabat la lletania a la sala i la matança al passadís ens hem assegut els de sempre i ens hem posat una mica al dia. Què, com vas? Què fas últimament? Escrius alguna cosa? Aquesta situació sempre genera incomoditats, perquè sempre hi ha algú que escriu molt i la seva emoció i productivitat t’enerva i t’encén d’enveja, però en general ho resolem cordialment. Fonollosa una altra vegada: Som amics, precisament, perquè ningú escriu gaire res, i sempre evitem valorar-nos els uns als altres, seguint una llei no escrita, que de fet és un pacte de no-agressió entre nosaltres. Pura supervivència. Entre nosaltres ens critiquem, però privadament: Jo sé perfectament que no t’agrada el que jo faig, i tu saps perfectament que a mi no m’agrada el que fas tu, així que millor evitem dir-nos-ho i concentrem-nos en allò que ens uneix, les pors d’escriure. Picasso va resumir aquestes preocupacions comunes d’una manera magistral: “Quan els col·leccionistes es troben parlen d’obres, quan ens troben els artistes parlem del preu de l’aiguarràs”. A l’Horiginal, el nostre aiguarràs són “paràlisis creatives”, “carrerons sense sortida”, “descansos per la lectura” i demés eufemismes per descriure al pànic nostre de cada dia.

Repassats i criticats els que tenen èxit –que, com no podia ser d’una altra manera, sempre tenen contactes a tots els jurats de premis literaris, i a més escriuen unes obvietats facilíssimes– i un cop constatat que no hem escrit res de bo des de l’última vegada que ens vam veure, repassem les vacances (…)”

I bé, jo no he sentit descripció més exacta que la que fa en Forns sobre el nostre estimat pati d’institut. És una descripció exacta i incòmoda, i sento que m’interpel·la de manera molt particular. Si l’Horiginal és la catedral de la poesia, el seu passadís adjacent és la claveguera dels novel·listes. Sí, jo sóc dels que acostumo a refugiar-me allà per interessar-me pels fracassos dels meus col·legues novel·listes i celebrar-ne els èxits incipients. En aquell passadís hem celebrat l’A butxacades del Todó, el Vulcano del Besora, El talent del Nopca, la Tienda de la Sucunza, La dona que es va perdre de la Marina, hem seguit amb interès les evolucions del Forns i, amb total impudícia he renegat mil vegades de la meva puta novel·la. En aquell passadís hi ha alegria, enveja, hòsties dialèctiques i punyalades traperes com en qualsevol pati d’institut. Però jo particularment he après a transformar l’admiració envejosa que em provoquen els èxits dels altres en alegria sincera. O ho intento. Diu l’escriptor francès Carrère en el seu llibre «Limònov» que «El meu ideal era convertir-me en un gran escriptor, em sentia a anys lluny d’aconseguir-ho i el talent dels altres m’ofenia». Quina observació més aguda sobre el talent dels altres: el talent dels altres és ofensiu! Doncs en aquell passadís que s’assembla als llòbrecs passadissos d’un hospital psiquiàtric, a base d’amistat i companyonia ens tractem mútuament de les ofenses dels altres per mirar de destil·lar alguna cosa semblant a l’admiració i la fraternitat.

Però desenganyem-nos, d’aquell passadís no n’ha sortit mai cap novel·la. Parlem ara de les universitats, que són l’exili senienc del Todó, l’habitació sinistra del Nopca o el volcà interior del Besora. Les novel·les o els contes són fets de patiments, fracassos i rotundes solituds, i aquests són territoris vetats als companys del passadís, perquè són territoris que pertanyen a la intimitat del creador, no pas a la seva faceta social. Són hores de feina callada i desesperació, moment d’eufòries immenses que no pots compartir sinó amb el màrtir a qui dedicaràs la novel·la. Moments d’estrepitosos fracassos i d’enviar a prendre pel cul la puta novel·la que no et deixa viure. Jo he notat l’absència del Forns, durant aquest temps, al passadís, mentre ell recorria el seu desert fet d’exilis de biblioteca i d’hotel amb wifi. Darrera del caretu triomfal que passeja avui el Forns hi ha molta i molta feina. Observin sinó la primera frase del llibre, que pot semblar tan tonta i insubstancial, però que per a mi és d’una genialitat absolutament ofensiva: «Era dimecres quan vaig decidir convertir-me en l’Albert Serra». Amics, el molt cabró del senyor Forns liquida el pacte de la ficció entre el lector i l’autor a la primera puta frase de la novel·la! Vostès saben quantes novel·les resulten fallides perquè el lector no s’empassa el que s’hi diu? I encara més: com es pot fer interessant i divertida la filmografia d’Albert Serra? Com fer atractiu l’estirat món de l’art contemporani? Com metaficcionar després de Vila-Matas? I sobretot, com parlar d’aquestes coses sense caure en la pedanteria obtusa d’un Damià Bardera? Doncs construint, per exemple, un assaig de bigotilogia comparada que reflexioni sobre els bigotis de Dalí o Albert Serra i els vinculi amb els bigotis nazis i stalinistes dels grans dictadors de la història de la humanitat. O destapant la increïble gesta d’una catalana que va gosar robar-li la perruca a Andy Warhol, que ve a ser com fotre-li la màquina de buscar talent al gran Marco Casanova. O perseguint metaficcionalment a Vila-Matas carrer Ferran avall. El Forns ha dedicat tota la seva bilis, coneixement, humor, ironia i cinisme a fer possible aquest miracle que avui festegem. Perquè jo, quan veig els noms dels meus amics impresos en les cobertes dels seus llibres, només puc pensar en la paraula «miracle». Perquè ens coneixem tots. Coneixem les dificultats que té preparades per a la nostra generació aquesta maleïda època obstinada en allunyar-nos del fet d’escriure; l’esclavatge de la feina sempre mal pagada excepte si et dius Bru de Sala, l’angoixa de l’atur que no ens deixa viure, l’absoluta manca de subvencions (sempre, clar, que no et diguis Bru de Sala) o la implacable dictadura de les xarxes socials que ens obnubila, castra i ens allunya de la solitud necessària per enfrontar-nos al paper en blanc. Llegim si us plau aquest cant generacional que se’ns regala a la pàgina 131:

“Es lleva.
Es dutxa.
Agafa el metro.
Fitxa.
S’asseu al seu despatx.
Mira mail.
Respon mail.
Imprimeix.
Grapa.
Classifica.
Ordena.
Entra dades a l’ordinador. Mira mail. Respon mail. Mira Twitter. Mira Facebook. Imprimeix. Grapa. Pausa per anar a buscar aigua. Entra dades a l’ordinador. Prepara un llistat. Imprimeix. Viatge al lavabo. Estona de badalls. Mira mail, Contesta mail. Grapa. Classifica. Ordena alfabèticament. Aigua. Entra dades a l’ordinador. Aturada per fer el cafè. Mira mail. Respon mail. Mira Twitter. Mira Facebook. Imprimeix. Grapa. Classifica. Grapa. Va a buscar papers al departament del costat. Xerra amb els departament del costat. Aigua. Grapa. Classifica. Aturada per esmorzar. Grapa. Atén al mostrador. Continua grapant. Classifica. Entra informació a l’ordinador. Imprimeix un llistat. L’ordena. Grapa. S’aixeca a buscar més aigua. Mira mail. Contesta mail. Mira Twitter. Mira Facebook. Classifica grapa ordena entra informació a l’ordinador mail Facebook Twitter grapa classifica imprimeix respon al telèfon grapa classifica aigua grapa ordena mail Facebook Twitter atén al mostrador grapa entra informació aigua prepara una llista imprimeix grapa pipí classifica grapa xerra mail Twitter Facebook imprimeix classifica grapa ordena classifica aigua grapa etcètera”

Al meu entendre, poca cosa més es pot dir sobre la nostra generació. Aquesta és la nostra vida. I contra aquesta vida, malgrat aquesta vida: Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). Finalment, només puc concloure el meu discurs declamant la expressió ibèrica que millor expressa el cocktail de sentiments de frustració, ofensa, admiració i alegria campetxana que em recorren quan veig que un amic meu deixa l’institut, es llicencia en la universitat i llegeix la seva tesi davant d’un tribunal de lectors. Amics meus, des de la solitud de passadís del nostre institut proclamo, amb llàgrimes de tota mena als ulls, un enorme Que inventen ellos! Visca la generació dels Aturats!

L’Ultracolors de LaBreu Edicions ja és a les llibreries!

Hi trobareu els textos més tristos que he escrit mai poesia tràgica postmoderna i també algunes de les coses més cursis i ensucrades que he escrit mai un espectacular final amb poemes d’amor hipster (una expressió que no tinc ni la més remota idea de què significa però que penso que ajudarà a vendre).

Ara seriosament, a Ultracolors hi trobareu una vuitantena de poemes inspirats en artistes d’art contemporani com Richard Serra, Ed Ruscha, Anish Kapoor o Cy Twombly (la majoria els coneixeu perquè aquests darrers anys han il·lustrant els textos d’aquest blog) i també hi trobareu un glossari al final amb una petita explicació sui generis de cada artista. He evitat la temptació de caure en pròlegs i epílegs que només ensabonen i fomenten l’endogàmia.

L’edició de LaBreu és, com sempre, una puta meravella, l’ajuda del Marcel Tuyet amb les correccions va ser providencial, i per acabar-ho d’arrodonir tot tinc la sort de sortir a la venda fent duet amb la Sílvie Rothkovic, que ella no ho sap però a Pianos i Túnels signa alguns dels millors poemes que ha escrit mai.

No entenc què feu aquí palplantats, encara… Hauríeu d’estar corrents cap a la llibreria!

El secret és Berlín.

Aquella taca negra una altra vegada. Faig com si no la veiés, com si no sabés que ha tornat per quedar-se.

Aquesta cosa tribal de cantar com ho fa ell.

Aquesta fascinació absurda i fanàtica per la cultura que em duu a viure envoltat de llibres que no llegiré mai.