Sembla que al pis nou -l’expressió ‘habitació nova’ seria més precisa, i encara ho seria més ‘habitació vella rellogada’- no hi tindré Internet en condicions, cosa que no em preocupa més del compte. Com que darrerament aquest bloc servia per omplir una mica les llargues hores regalades a la xarxa, he decidit que el tanco indefinidament i així l’oxigenaré unes setmanes (que segur que seran poques). Si algú té molt mono de textos, aniré publicant coses al barco mercante, una espècie de calaix-abocador que comparteixo amb l’amic pintor. Fins aviat.

Mudar-se.

Passeges pel barri amb aquesta boira de barbacoa descontrolada i arbres i avis al mòbil dient que la filla estarà porai xerrant amb les amigues ‘ai avi, ho sento, me n’he oblidat’ amb veu afectada. Llibres a un euro i croissants de pernil dolç com tresors daurats brillants acaronables intercanviables per bosses de sorra suor al front violinada de tensió i zàpping, guitarres en plan gitaneo greatest hits començant tablao acabant coliseo ballaries hasta tu, pells de gallina al mig del parc cementiri, Federicos que són jazz que són expressionisme abstracte i Jeff Wall i família i antologia i aquelles bibliotecàries que són Foix i són Papasseit i Agnes Varda sense accents i la Calle i càmeres que van soles i totes les permutacions poètiques que ens falten per escriure. Silencis abans de Bach i dels Beatles i dels grups que vindran i faran riure al costat d’aquestes rojada de vida. Música feta de bravos, sang heliogàbal que put als migdies desaprofitats, semen al plat, badalls precuinats.

Ja no hi ha ni enveges. No penso en ella ni en si escriu ni en si escriu en secret ni en si estarà fent la seva obra mestra, ja ni això. Ja no hi ha aquells potser que s’esllanguien tota la tarda, aquells potsers llargues nits de reis reviscudes als semàfors. Tampoc hi ha cafès que es refredin sols, abandonats perquè acabava de tocar-nos la loteria, cada tarda. Ara només hi ha aquest pijama que es destapa sol i em refreda els peus, aquest anar i venir d’arribar tard a tot arreu. La vida reactiva, aquesta espècie de tempura lingüística que freda no val res. I escoltar el vent i la pluja, ara que no toquen mai.

Estava preparant ja l’article anual sobre el Beaujolais Nouveau, que arriba ja i cal tajar-s’hi unes quantes vegades abans no perdi l’encant. Mira, no és bo, de fet és lleuger i emborratxa amb més aviat poca gràcia, però fa Nadal i acompanya les nits de fred d’estudi i jazz i entra de nassos entre aquella olor de pintura omnipresent o asseguts als sofàs vells i bruts del Joan abans de marxar a empaitar preteens ballant pels puestos o nedant pels canals. Al despatx del costat un poeta intenta muntar-se un trio, la botiga del Dr Pepper està tancada, al quiosc s’ha acabat la New Yorker i la novel·la del Beigbeder està esgotada. Tot plegat podria prendre-m’ho com una conspiració tragèdia, però crec que faré com si em fumés un porro i intentaré relaxar-me i potser fins i tot riure com un idiota, què carai.

Tot comença amb un ou esparracat amb puré d’albergínies fetes a la brasa. A partir d’aquí, Kleins: rodolins, llenyataires i epitafis. Noies insinuant-se’t i fent-se el sexe per tu, perquè no t’hagis de cansar, i uns metres allà -vas en una cinta automàtica com la dels aeroports- llibres i begudes i anacards per picar i Juggy Fruits per destrossar-te la boca i gent que balla i bona música i mil sofàs, i parquet o emmoquetat, encara no ho tinc clar, silenci quan vull silenci, xivarri quan vull ballar i potser algun quadre seleccionat. També piscines i xafs i petons crema i rellotges aturats. Llençols que et continguin, flairar-te la carn.

Aquells quadres de Pop Art on hi havia una pin-up a cada frame, una pin-up com una Coca Cola com una llauna de sopa com una làmpada de peu com una família feliç com un Cadillac del 63 com un jardí com un mar com una platja lila sol ixent com dos ulls com una cara com el somriure omnipresent. Una pin up com respirar bombons el sexe bombona d’oxigen el fons del mar les estrelles de l’espai i els seus pits com neons Buy One Get One Free Club Pasilda Drink Corona, com fars, com carnets d’identitat, com almanacs, préssecs o sofàs. Pits pin ups com si no hi hagués res més a mirar.

Recordes la inundació? Al poble la recorda tothom, però jo vaig patir-la amb especial virulència, i tothom em mira de manera especial, a partir d’allò: em deuen dir l’inundat. No va haver-hi un crec terrabastall, aquell dilluns, va ser més una remor que creixia i creixia com l’amor dins un cargol de mar, el rajolinet d’aigua que creix i creix fins que ja no pots deixar de mirar-lo i fixar-t’hi i interpel·lar-lo i riure i dir-te ‘no pot ser’ sabent que esdevé i cridar als amics que vinguin a veure’l i demanar hora al metge i retratar-lo i penjar-lo al Facebook i acampar-hi al costat i fer joc de camp i fondue i jocs de petons amb les nenes de classe i fer-ne pancartes i samarretes i convocar una manifestació i demanar a l’ONU que s’hi pronunciï i enviar una sonda com la Voyager a Plutó i més enllà i després res, assumir, contenir-la i respirar.

Ja no hi ha classes ni exposicions orals ni aquella biblioteca de parets blanques i pluja regulada i constant. Ara toca obrir algun Taschen vell, o potser el de la Guasch, triar una pàgina a l’atzar i imaginar perquès, banquets i imans. O repassar la biblioteca amb el dit i imaginar-te davant tanta pàgina i tant talent i tanta vida veritable que llegiries de no ser per la somnolència, el diumenge o la verola. Això això, cridar ben alt que no llegeixo perquè no tinc butaca, demanar-me explicacions i que l’encarregat no hi sigui perquè estàs dinant. Mirar el telèfon fixament com aquell qui espera un trucada, trucar-me finalment, prémer el verd i escoltar-me el respirar. Ser els dos pols, l’interruptor i el diferencial, la bombeta i el salt d’aigua, el principi i el mai. Gent que balla, mil cares meravelloses, mil personalitats fascinants. Llavis sense pintar, l’obra completa de Pla, que els planificadors centrals m’assignin un poble de muntanya i un samovar. Fugir d’estar tant bé com apagar la llum, deixar d’escriure canal plus.

Aquesta mà de mà de feina que em xuta amunt o em xucla avall i de forma insòlita em dóna aquest noséquè de penitència verda, de glamour decaf, xocolata bona, mil i mil dimarts. Nits com matins atura tornados i més enllà, desitjar que el somriure idiota se m’allargui fins demà.