El teu coll com un trau, el teu pentinat Jean Seberg com una gran epitafi, magnífiques darreres paraules fins que tornem a veure’ns, fins que en pronunciem d’altres. Hi ha noies bigger than others, que canten aquells, i també hi ha noies soga i no pots evitar córrer a penjar-t’hi. Avui espiava el Veracruz de’n Vila-Matas -m’encanta intuir un llibre que encara no he llegit a partir de les anotacions i pàgines assenyalades per algú altre- quan has arribat, amb aquell pentinat tan francès i aquelles presses tan teves i aquell encant ingenu que m’ha desfet els glaçons abans que hi aboqués el cafè. I hem parlat de llibres, com sempre, però amb una cautela profunda, almenys per part meva: he fet tot el possible per no acostar-me massa a l’abisme, que l’hora era tendra i el dia serà llarg. Minuts més tard t’acompanyava de recadus -comprar, demanar hora a la depiladora, el fascinant món de les rutines femenines- i pensava que el cos de les noies és un tresor, sovint ocult, que us guardeu ben guardat per oferir-lo a l’afortunat de torn -que no tindrà ni folla d’història de l’art i només voldrà titar-vos salvatge o amb la llum apagada- i pensava que, amb aquest pentinat tan curt que t’has fet, estaves regalant a tothom -i a totdon, també- el teu coll blanc, immaculat, rotund, vuitena meravella del món. Passejava amb tu i em veia passejant un Picasso o una dona De Kooning o la Madonna de’n Munch.