Aquests darrers dies abans del transvasament estan essent rars, difícils d’empassar. Em sento gra d’arena al vèrtex de l’huracà, giragonsant i giragonsant cada cop més de pressa a mesura que em toca passar pel forat del rellotge de sorra i escolar-me cap a la part de baix. Dies d’aiguabarreig, de comiats externs i comiats interns, d’acomiadar-me de vosaltres i, alhora, acomiadar-me de mi. Postcards from the future, que diu en Palahniuk, i postals del passat i del present barrejades sobre el llit desfet, vertigen alhora d’omplir la maleta de buits.

He anat a Gósol a buscar bolets -quatre rampoines, aquests pagesos se les saben llargues- i el més bonic de l’excursió, més enllà dels àpats, els paisatges, la nit freda i l’eterna melodia de les esquelles de les vaques, que fan que qualsevol poble de muntanya sigui la nostra Suïssa, més enllà d’això el veritablement bonic ha estat aquesta sensació de no ser-hi, de comptar les hores que ens falten per separar-nos, aquesta estranya candidesa amb què conjugo les relacions amb els pares, amb la família, amb les velles amistats, aquest viure en tercera del singular, com l’avar del conte de Nadal. Aquest adéu encotonat, aquest perdonar-ho tot, aquest trobar somriures dins meu, on mai n’hi havia, i ser generós a l’hora de regalar-los. Suposo que començo a sentir-me estranger. Ara em falta saber si és per canviar de pàtria o per renunciar a totes elles.