Volia escriure alguna cosa que barreges els molts noms que té i tindrà Acapulco, que avui tenia molt d’Amsterdam i d’Ibsen i de boires mentals i de trobar-te la Nora dient ‘adéu’ des del replà de l’escala i tancant la porta amb massa força i ‘hola, com anem?’ de cordialitat i baixar amb ella a l’ascensor, comentant el temps que fa, sense adonar-te del seu nerviosisme i del front suat i de l’estranya maletota que arrossega amb penúries i que, ja a la planta baixa, ajudes a baixar els cinc graons del hall i de passada, carregueu el taxista i tu per encabir-la al maletero del Sköda groc i negre aturat en doble fila. Volia escriure d’això i de la feinada que porta això de ‘domesticar la soledat’, en sàvies paraules de’n Supal, de com passada l’eufòria de la ciutat nova toca pagar-ne les factures, que t’assalten i et degollen com a qualsevol altre banda del món i t’obliguen a campar dessagnant-te pel que abans eren prats i ara són erms. Volia parlar d’això i de com jo mateix he dit “prou” amb la tortura del darrer any, un prou que, com tots els prous que no són “deixi de fumar o es morirà”, durarà el que durà un prou, ben poc. Deia que he dit “prou” de tortura i de mite i del multi-tu que gasto darrerament i que tant m’agrada però que veritablement no és multi, és succedani de multi-tu al voltant d’un tu únic i caducat. L’altre dia escrivia sobre Roma i sobre tu i sobre si t’enyorava ja llavors i no va ser fins posar l’últim punt final i anar-me tocant amb els retocs que vaig adonar-me que, de fet, quan vam anar a Roma a veure Rothkos encara no havies llegit la Casa de nines ni havia passat tot allò que només Ibsen desencadena. És a dir que el món fantàstic, el parnàs que m’he creat on els déus passem la tarda llepant-nos ferides i atiborrant-nos d’entrecots i Enates ja m’envaeix el món real, de manera que tinc dues solucions, o continuar construint dics de contenció o destapar d’una puta vegada la banyera. Volia abocar tot això i triturar-ho bé fins que es fes una sopa totalment contrària a la que em vaig perpetrar -llenguatge periodístic- ahir, suau i deliciosa i acabada en metàfora, en la metàfora d’un timó enorme que de moment sóc incapaç de bellugar, metàfora i paisatge, jo tot sol i l’oceà i ni mapes ni GPS ni cels estrellats, volia cuinar tot això i després atipar-me’n però toca parlar dels nous Alabatres, toca parlar de les tres noves meravelles que han publicat els de La Breu, suïcides però il·lustres -com tots els suïcides- que aquesta temporada s’han atrevit a regalar-nos el bo i millor de l’Anna -tothom sap qui és l’Anna a hores d’ara, no calen presentacions- en un poemari que, això sí, no és apte per floristes o bonrollistes, però que farà les delícies d’aquells qui busquin realitat i compromís i no defugin la sang ni la víscera ni els cops baixos ni unes inquietants agulletes morals, l’endemà. Només per aquest llibre -que a més compta amb una deliciosa portada terrossa, d’un meravellós color dia ennuvolat, molt Anna- només per les Implosions -quin gran títol, també, i pensar que podria haver-ne tingut d’altres d’allò més espantosos- només per aquest volum ja val la pena aquesta fornada d’Alabatres, només per això ja correria a La Central o Laie CCCB i me n’enduria un parell, un per mi i un altre per regalar a la primera persona que trobi i que m’estimi, i al procediment Vila-Matas de regalar que el donin pel sac. Només per l’Implosions de l’Anna Gual ja n’hi hauria per aplaudir-los, hurra hurra! iuju, visca! però és que també han publicat l’extraordinari -no l’he llegit i ja sé que és extraordinari- poemari del Daniel Busquets, a qui dedico la solemne reverència que mai faria a reis o papes o premis Planeta, el mite DB que sense ni voler-ho ens guia a tota la generació, aquesta generació que ara és gas excitat dins l’ampolla i que esperem el pum que ja ve, que ja s’acosta per vessar-nos i emmerdar-ho tot per sempre més. I per si no n’hi havia prou amb el poemari de’n Busquets -que prepara una novel·la que serà la rehòstia, pregunteu-li, pregunteu-li- que compta amb un pròleg de’n Romera, una autèntica palla lírica Marc Romera, no us la perdeu, doncs a més del fabulós poemari del Busquets i del fantàstic poemari de l’Anna n’hi ha un tercer d’un tal Pau Gener que, ni que sigui per osmosis, segur que ha d’estar la mar de bé.