Últimament em veig un poc Umbral, un poc Ivan Tubau, tan parlar de las mujeres de mi vida. Que si l’una, que si l’altra, que si la de més enllà. Espero que em perdonin.

Mentre continuo incapacitat per escriure res seriós, passo les tardes aquí, de biblioteca a biblioteca, barallant-me amb wifis que no volen ser penetrades i baixant discos en mp3 que acaben esborrats a la segona escoltada. Em dic que treballo, que estic ocupat -oh, comença a sonar la tonada del fuig llop fuig en la fantasmal versió del Bestiola- em dic que lo meu és feina i no el procrastinar tota la tarda que fan els estudiants o els del pis, davant la tele o dormint fins tard, però això meu és el mateix, en el fons. El mateix oci lo-fi que gasten ells però en tapa dura, versió per il·luminats. La meva posteritat és el que plori demà. Em llevo i me’n vaig a la biblioteca, tinc un parell d’hores a la tarda i me’n vaig a la biblioteca. Aquí amb sort fullejo quatre llibrots -a la pública hi ha una edició il·lustrada del Hunter S. Thompson absolutament brutal- xerro amb l’un i amb l’altre pel gmail, us llegeixo i rellegeixo i rellegeixo i, si tinc temps, foto alguna vomitada d’aquestes, pur exhibicionisme amb ínfules, souffles de mi que l’endemà no valen res. De vegades tinc alguna cosa a dir, però són poques, quatre idees soltes que amb prou feines fan un puzzle preescolar. Us les dibuixo amb més o menys gràcia -depèn del dia- sempre amb aquest estil excessiu, sempre amb aquest estil que amaga l’enorme buit del no trobar la paraula justa amb mil de frases que s’hi acosten, sempre amb aquest estil barroc i obès que estic començant a odiar i publish post i avall. Em dic que escriure una novel·la és una altra cosa, una altra lliga i que no estic preparat. Escriure en llarg com un ofici, prendre-s’ho més com una feina i cada dia escriure el que toca, oficinista il·lustrat i sense jefe malparit, aixecant una història insignificant a base de paraules i tacant-ho tot de tu però d’un tu més tranquil, del pòsit, del gran reserva que guardes a la bodega i no d’aquesta escuma d’intangibles que dia si dia també remulla la costa. Pensar molt, escriure poc. Escriure molt, esborrar. Reescriure. Gran reserva contra el Beaujolais nouveau que començaven a distribuir ahir. Escapar del tedi, del neguit, d’aquest cridar a diari adolescent perduda des de la meva finestra televisada, d’aquest puto Gran Hermano en prosa poètica que tant us agrada i del que no en puc fugir.