Dies minúsculs, de vestir roba que la rentadora va encongir i dur-la capcot, incòmode i oprimit. Serà l’encostipat o les angines que ja passen de la incipiència o aquest estiuet de Sant Martí, que l’estic patint com si fossin aiguats, però ja fa un parell de dies que necessitaria un parèntesis, dir “va, bandera blanca, parem la guerra” i agafar l’avió, tornar a casa, calefacció a tope, sopa de carbassa i que la mare m’acotxi. Tots estem iguals, em penso, amb aquest hivern que no arrenca i que ens demana unes quotes de superheroicitat que, almenys jo, no em veig en cor de donar-li. Necessitat de ser sucre, de deixar de ser llebrer, timoner i remador de barca enfonsada. Que torni l’estiu i els dies balneari. Necessitat de copets a l’esquena, d’abraçades que s’allarguin quarts d’hora, d’acaparar paraules boniques en plan nounat, mostres d’assentiment, silencis encoixinats, aquesta mena de cosa. Bronques, necessàries però debilitadores, al pis i la paradoxa boia que flota de voler que el dia tingui 36 hores quan, a l’hora de la veritat, només n’aprofito mitja dotzena. Necessito un complement vitamínic com a mínim tan gran com l’última injecció de diner públic als bancs.