Visc en tricolor, visc en la bandera francesa i no paro de cridar proclames entre panes, maig del 68 rere ulleres Godard, quadricromia pura si hi sumem el negre d’aquestes línies.

Hi ha el blau, que apareix en forma de missatge a mitja tarda i desperta en mi un universalisme fins ara desconegut, una sensació de trobar-me buit davant el molt tràgica, vertiginosa però reconfortant, com quan escoltes Bach per primera vegada i tens aquell nosequè a l’estomac de no entenc res però uau, com sona l’òrgan. No és que hagis desfet l’embruix, dona de l’Est, no és que m’hagis fet entrebancar per les escales i rodolar avall avall fins el teu replà, és una cosa més madura, més adulta, d’estar feliç sense tu, recordant-te de tant en tant, quan veig entrades al blog des de Praga, quan veig un mehari pel carrer, revel·lant-se sota la pluja gallega quan li tocaria campar per la nostra illa, i apareixes i pam, la tarda esclata, esclata perquè topo sense voler-ho amb l’ós quan només foradava carn i tu representes tot allò que he perdut, que marxar no ho és tot, marxar com bellugar-se, com oscil·lar, però la veritable pàtria són els coneguts, les amistats, aquestes persones indispensables, aquests trossos de tu que campen pel món i que rarament tornaràs a trobar units. I celebres que sigui així i que sigueu molts els que em signifiqueu, però entristeix que la geografia sigui absoluta i no pugui ser amb tu, aquesta tarda, fent una cervesa or pur, millor que la Levante que ens preníem a migdia, entre mosques, or pur en qualsevol cafè literari de Praga, ambrosia a qualsevol terrassa amb vistes al Danubi.

Llavors hi ha el blanc, o el roig, o tots els colors de l’arc iris quan el gallec i la d’Ourense monopolitzaven la conversa i tu i jo, des dels extrems de la taula, ens miràvem somrient. Que tant li fa que el teu pare sigui guàrdia civil (gr! pff! uargh! glups! xmpf!) ni que llegeixis poesia dura ni que comptis versos ni que al final no m’acompanyis a casa, que el compta són aquests moments absoluts, forats de cuc al paradís, desbordaments de feliçòmetre cada vegada que aixecaves els ulls i els dipositaves en mi.

I el color que queda us el regalo, que amb aquests dos ja en tinc prou.