Tens tota la raó del món, ara compartiríem llit, moment pijama i ens contagiaríem badalls mentre t’explico que avui ha estat un dia per oblidar, d’anar-me trobant més i més malament a mesura que passaven les hores, el refredat com un precipici, com llençar un roc des d’un pont de ferrocarril i comptar els segons, interminables, que triga fins a impactar amb l’aigua centenars de metres ensota, i comptar els segons, molts menys, que triga el so de l’impacte a retornar pont amunt. Parlaríem de saber dir ‘no’ i coincidiríem a lamentar aquesta incapacitat congènita, sense confessar, i això també ho sabem tots dos, que aquells que si que saben dir ‘no’ en el fons són uns avorrits i no els passa mai res que fugi de la normalitat. I diries ‘calla calla, que tornen a fer Closer’ i jo em faria l’alienat i cridaria ‘I’m a fucking caveman!’ com fa l’Owen i em llançaria a sobre teu, en broma però en serio, per allò de comprovar fins a quin punt tens ganes de veure la peli i fins a quin punt no et faria res follar o fer-nos l’amor o digues-li com vulguis, que en el fons el millor tros de la peli és el principi i potser l’aquari i els vodkas tònics i l’exposició de fotos i ella a l’estudi rere la porta i vale, també el final. I et miraria de reüll o en els fugaços reflexos de quan la pantalla és negra, preguntant-me si has vingut per quedar-te o si tu també marxaràs sense avisar.