Recordes la inundació? Al poble la recorda tothom, però jo vaig patir-la amb especial virulència, i tothom em mira de manera especial, a partir d’allò: em deuen dir l’inundat. No va haver-hi un crec terrabastall, aquell dilluns, va ser més una remor que creixia i creixia com l’amor dins un cargol de mar, el rajolinet d’aigua que creix i creix fins que ja no pots deixar de mirar-lo i fixar-t’hi i interpel·lar-lo i riure i dir-te ‘no pot ser’ sabent que esdevé i cridar als amics que vinguin a veure’l i demanar hora al metge i retratar-lo i penjar-lo al Facebook i acampar-hi al costat i fer joc de camp i fondue i jocs de petons amb les nenes de classe i fer-ne pancartes i samarretes i convocar una manifestació i demanar a l’ONU que s’hi pronunciï i enviar una sonda com la Voyager a Plutó i més enllà i després res, assumir, contenir-la i respirar.