Una cançó boja, però no boja rompepistas sinó en plan Avalanches, en plan manicomi, en plan crits i xivarri dissonant i xiscles i bocines i samplers japonesos i instruments que s’encallen i fan un soroll de mil dimonis. Aquí sobre hi posem pits de diverses mides, com un collage del Wesselmann, i potser un strawberry milkshake i parets plenes de pa d’or i frescos d’obrers al metro, en plan Diego Rivera. I guapes i guapotes ballant posseïts enmig de llums estroboscòpiques i buidant cubates a la velocitat del so i ralles i drogues i mamades i lefa i shorts que tornen a pujar fins dalt, braguetes que es tanquen i tornar a començar, beat beat beat xivarri prenatal, infern bio, iris repintats, gatzara neandertal.

Ara el text hauria de continuar el crescendo de perversió i esteticisme fins a quotes de vergonya aliena i molonisme seductor en parts iguals.