Ja no hi ha classes ni exposicions orals ni aquella biblioteca de parets blanques i pluja regulada i constant. Ara toca obrir algun Taschen vell, o potser el de la Guasch, triar una pàgina a l’atzar i imaginar perquès, banquets i imans. O repassar la biblioteca amb el dit i imaginar-te davant tanta pàgina i tant talent i tanta vida veritable que llegiries de no ser per la somnolència, el diumenge o la verola. Això això, cridar ben alt que no llegeixo perquè no tinc butaca, demanar-me explicacions i que l’encarregat no hi sigui perquè estàs dinant. Mirar el telèfon fixament com aquell qui espera un trucada, trucar-me finalment, prémer el verd i escoltar-me el respirar. Ser els dos pols, l’interruptor i el diferencial, la bombeta i el salt d’aigua, el principi i el mai. Gent que balla, mil cares meravelloses, mil personalitats fascinants. Llavis sense pintar, l’obra completa de Pla, que els planificadors centrals m’assignin un poble de muntanya i un samovar. Fugir d’estar tant bé com apagar la llum, deixar d’escriure canal plus.