Estava acabat d’arribar i nerviós com una mala cosa de tants dies de teïna teïna teïna teïna teïna i m’estava repassant els vostres feeds i 150 històries, algunes bones, d’altres psé, d’altres m’unsubcribeixo d’aquest plasta ara mateix i pensava hòstia quanta cosa hòstia me’n falten mil per llegir hòstia quin pal hòstia a la merda, em foto a escriure i obro el gestor aquest i triga i hòstia hòstia va va va va va va va va ja està obert i vinga tecles tecles coses coses qualsevol cosa inventar-me la història d’aquell d’allà o d’aquell altre i anècdotes banals i potser alguna frase allò transcendent, allò uau, potser algun adverbi rebuscat, però va va va més més aquesta i aquesta altra i potser rescatar allò i tu però no tinc temps de pensar, només escriure cony cony cony com el xut com el fumador que només baixar de l’avió ja encén la cigarreta hòstia hòstia hòstia va va qualsevol cosa, potser alguna frase d’aquelles que trontolla i et dius ja la repicaré després, qualsevol cosa, escriure com remirar el DNI per saber com cony em deia, ho duc tot, no he perdut res, encara sóc el mateix, escriure com retornar a l’essència, com mirar la casa el llit el llibre i veure que encara hi és tot, res s’ha mogut, no m’han robat res, tot continua igual, sospir llarg. Escriure cony, va va va qualsevol cosa menys escriure ‘qualsevol cosa, va va ha de ser més dinàmic, això fa cagar, fora, ha de ser encara més trepidant i al llegir-ho ha de ser com de colors, com fluorescent, exacte, com si el text fos fluorescent i prengués vida com un drac d’aquells que se t’apareixen en plena al·lucinació com al principi d’Enter the Void com una flipada calidoscòpia basar xino, com aquelles pelis de por que foten trampa perquè engeguen els greus abans i ja estàs cagat des del principi, ràpid ràpid ràpid, batecs de videoclip, 180 beats per minut imballables, un cello que no s’acaba mai, un zoom trepidant fins un gra de sorra i llavors penso en aquella frase que em ballava l’altre dia al cap que anava amb meta amb fer servir meta de manera atípica, una abraçada meta, alguna cosa així, una mica com el supraestimar que et vas treure ahir de sota la bufanda mentre creuàvem el pont de la Isabel o el de les cadenes o sortint de l’aigua bullint i la puta tila que m’estic prenent està imbevible perquè l’he preparada amb la puta nespresso mort al capital i fot un gust de cafè que és massa, ho sento a qui li vaig recomanar que ho fes així, crec que a l’Hug, mare meva quin sacríleg, té un gust fatal avui, vaig a buscar-ne una altra i ara torno.