Ja no hi ha ni enveges. No penso en ella ni en si escriu ni en si escriu en secret ni en si estarà fent la seva obra mestra, ja ni això. Ja no hi ha aquells potser que s’esllanguien tota la tarda, aquells potsers llargues nits de reis reviscudes als semàfors. Tampoc hi ha cafès que es refredin sols, abandonats perquè acabava de tocar-nos la loteria, cada tarda. Ara només hi ha aquest pijama que es destapa sol i em refreda els peus, aquest anar i venir d’arribar tard a tot arreu. La vida reactiva, aquesta espècie de tempura lingüística que freda no val res. I escoltar el vent i la pluja, ara que no toquen mai.