Estava preparant ja l’article anual sobre el Beaujolais Nouveau, que arriba ja i cal tajar-s’hi unes quantes vegades abans no perdi l’encant. Mira, no és bo, de fet és lleuger i emborratxa amb més aviat poca gràcia, però fa Nadal i acompanya les nits de fred d’estudi i jazz i entra de nassos entre aquella olor de pintura omnipresent o asseguts als sofàs vells i bruts del Joan abans de marxar a empaitar preteens ballant pels puestos o nedant pels canals. Al despatx del costat un poeta intenta muntar-se un trio, la botiga del Dr Pepper està tancada, al quiosc s’ha acabat la New Yorker i la novel·la del Beigbeder està esgotada. Tot plegat podria prendre-m’ho com una conspiració tragèdia, però crec que faré com si em fumés un porro i intentaré relaxar-me i potser fins i tot riure com un idiota, què carai.