El pètal, per exemple. Si no em forço a aturar-me, el definiria vermell, pansit, arrugat i ennegrit, polsim d’un Nadal sortosament deixat enrere. I podria dir-li Volcano, podria dir-li Forastero, podria dir-li souvenir, espai entre quadre quadre o entre cançó i cançó, coixí, clau que obre totes les portes. O això que la casa se’ns ha omplert de mosques i de llum, aquests dies. Sé que haig de veure-ho com un regal més d’aquest febrer immortal, però no puc deixar de veure-ho com una amenaça.