L’última vegada que vaig ser a Londres s’havien endut els Rothkos a Liverpool. Però no vam plorar i amb aquells Twomblys vermells tant últims Mirós ja en vam tenir prou. Com sempre, la importància és en l’anar-hi, en la dolça caminada nocturna acompanyant el riu, des de Waterloo i l’aquari, deixant enrere la nòria. La importància és al trajecte mental, els dos quilòmetres de hot dogs barats i músics ambulants sota els ponts del metro fins la xemeneia, que de cop emergeix imponent entre la boira i et dóna la benvinguda. Llavors arribes a la porta, agafes aire i et capbusses turbines enllà.