Encara no sóc conscient de Lucien Freud. Les escales mecàniques transparents, les vistes de la ciutat des de la sisena planta. Penso que m’agradarà passejar pels seus carrers i retrobar els altres jos que l’han trepitjada, retrobar aquell primer viatge fugaç i sol, amb vint-i-res anys, à la Vila-Matas, on vaig llegir-lo en un habitació d’hotel freda com un rossec, en un quart sense ascensor rere la Sorbona. Passejava pels carrers com ell, perseguint-lo en cafès i llibreries, fins que un matí al Jardin des Plantes vaig dir prou, la por em va vèncer i vaig córrer a comprar el primer Vueling que em tornés a casa, a temps pel sopar d’aniversari d’una noia que m’agradava. El primer vol barat sortia des de Brussel·les, i vaig haver d’agafar el TGV per ser-hi a l’hora. En fi, batalletes. Els següents dos parisos tenen una mateixa cara: el primer la va dibuixar i el segon intentava esborrar-la. La Défense, l’Arc de Triomf, etcètera. Capes de mi flotant en la ciutat d’avui, que em recorden l’error de sepultar l’abans amb ares.