Era al llit, sense son, i de cop m’ha vingut al cap un capítol. Ella té un dia bo, ho sabem perquè vesteix acolorida. És al mercat, compra la vianda de la setmana, i com sempre acaba el recorregut al passadís del peix. Allí s’atura davant d’una botiga que no és la seva, on una noia jove, potser de la seva edat, escata un llobarro. Mira el gènero fascinada. És fresquíssim. Palangres, sardines, salmó salvatge. Calaixos de gambes, escamarlans, llamàntols que encara belluguen. Els meros, els raps i uns lluços d’ulls enormes. Llavors xiscla.

Més endavant, uns quants capítols enllà, tornarà a ser al mercat, però en aquest cas davant la seva parada de sempre. Compra sípies, i mentre els buida de tinta la peixatera li explica la història del seu fill, que va treballar un únic dia al negoci de la família, quan tenia setze anys, i a la tarda d’aquell dijous -la peixatera ho recorda com si fos ahir-, després de la feinada d’haver-se llevat de matinada per anar a buscar el peix, va decidir tornar als estudis. Ara és enginyer. Ella no l’escolta, tindrà el cap a una altra banda, i de cop deixarà anar en veu alta un ’si no li agrada m’ho podia haver dit perfectament’ que sorprendrà la peixatera i la deixarà en silenci. Li cobrarà incòmode i farà un somriure massa gros. Pagarà avergonyida.