El futur són sis cadires. Faig cua, m’impaciento, no en sóc conscient però dins meu creix l’improperi. Subluxació, electricitat estàtica, atur de llarga duració. Descarto cadires incòmodes. Aquesta tensió amb mi mateix que mai resolc en blanc. Sempre i pertot, llibretes. El camí cap a la calma, sempre tan llarg i sense escales mecàniques. M’obligo a pensar en les bigues, el sostre, l’armari dels llençols. Descarto cadires massa velles. Retratar el Palau Nacional. Em distrec amb la conversa del costat, una veu clavada a la teva. Oloro el pot de pintura plàstica verd Fiji, m’asseguro diversos vegades que la tetera no deixi marca a l’hule. Descarto cadires massa noves. De vegades, quan menys t’ho esperes, es materialitza una drecera. Passadís secret, ascensor privat, tren directe al teu Lower East Side.