Tornar a la rutina, als cels holandesos. El viure entre mudances a dos estius la temporada. Hivern, regals, perdre batalles. Nadal, època de depressions, època d’articles al diari sobre depressions. Escriure-us mails. Uns pantalons fets a mida, una americana de showroom. Les meves primeres Church’s que no em compraré, que siguis tu qui proposi noodles per dinar. L’amor, tan des de sempre, i la mort, tan a tocar. Vivim a la platja però no he vist mai el mar.

Plorarà. Plorarà els dies i les nits, totes les hores que no hi siguem. Plorarà de por. La nostra feina serà ser allà, sense poder fer res. Acompanyar-lo, no deixar-lo plorar, intentar que no tingui por. O passar la por plegats. Ell ho sap, nosaltres ho sabem. Només hi ha això.

“El otro día hablaba con David Hockney, y me decía que siempre que necesita reinventar su pintura, acude a otro medio. Escribe un libro de historia del arte o hace una película, y después vuelve al arte, y esto le da ideas nuevas”

Hans Ulrich Obrist en una entrevista a Ai Weiwei

Dona amb bata blanca roba llibres i ningú li diu res. Samarretes amb missatge, ‘abuse of power’, etcètera. Tornar a Chicago.

A l’habitació del costat un convidat nordamericà parla per Skype amb algú que s’està morint. Jo només volia mirar el mar, beure cervesa i acabar l’article de l’Stoppard, però la veu d’ella, prima i trencada, no em deixa escriure. Ell li diu que ha de tenir esperança, ella li respon que el temps per l’esperança s’ha acabat. No els veig a cap dels dos, només els escolto a l’altre balcó, incapaç de bellugar-me. Ell li diu que les darreres setmanes ha somiat que serà un videoartista, diu que vol intentar-ho i li promet que serà la primera persona que filmarà. Ella no diu res més.