Abaixar el cap i olorar el gos podria ser un títol dels Mishima. Dissabte farà bo, ens llevarem aviat i esmorzarem croissants au beurre. Vendôme, Faubourg, la Madeleine. Compraràs roba, retrataré gent. Bistrots, llibreries, la nova exposició de Lucien Freud. Veurem vi negre a migdia, aigua a la Mosquee i gintònics a l’hotel. Colette, el Flore i Avenue Montaigne. El protagonista tornarà a aquell pont, el seu pont i de 1.745.713 persones més. I t’hi retrataré.

It’s the most wonderful time of the year canta aquell i la cançó té aquell no sé què frenètic, anunci coca-cola, nans ballant de fons, campanes in crescendo i veus blanques en segon o tercer o quart pla dient mistltoes. Repetir i no avançar com el coratge. Diries nadal però no ho fas i enlloc d’això crides Parisos, penses en ponts sobre el riu i Gare du Nord fins a Brussel·les i Josep Carner sota la pluja. Intentes recordar posts pensats al carrer i tristament no anotats a la llibreta per anotar posts del carrer. El Marais i pati de museu Picasso amb tu, pati de museu Picasso amb tu, museu Picasso amb tu, Picasso amb tu, tu.

No pot ser, no es pot continuar patint. Des d’avui prohibit, des d’avui hòstia a cada ganyota, que això ha de ser un festa, aturem les cares llargues i posem una mica de soul al post-tempesta. Ballarem com si jo fos gai i tu m’estimessis gens secretament, acabarem a l’estora borratxos de Tanqueray.

A Rússia jo seria escriptor, veuríem calimotxo en copes cares i el poble més proper seria a dos dies en tren. No faríem res, no entendríem els veïns i els dies passarien lents, però et prometo que em queixaria menys. Vestiríem amb mantes, tindríem estufa d’esclòfia i el Heindricks sempre seria fred. Al menjador hi hauria un Malèvitx blanc i ho volguessis o no, tindríem un samovar.

Esmorzar de diumenge, esmorzar de diumenge etern, esmorzar de diumenge perfecte: rellotge aturat, formatges, silenci. Esmorzar de diumenge i no fa sol, són quarts de dotze i el dia ja es compta en victòria, esmorzar de diumenge nosaltres amb vistes d’interior de l’Eixample. Esmorzar de diumenge en taula rovellada i música francesa suau, passeig que s’allarga per sempre. Cupcakes mosaic, volen quatre orenetes i des de la llunyania arriben, somorts, crits de canalla que juga.

S’ha acabat, ho sento però s’ha acabat, ja no aguanto ni els poetes, ja no aguanto ni els safaris lírics ni les passejades en barca ni el bassal de llúpol ni Magritte ni Rodchenko. Jo vull escriure, jo vull escriure, jo vull escriure, etcètera. Necessito escriure, necessito silenci i escriure i silenci i tarda i la resta és accessori, necessito vetllades mudes en plàcides biblioteques, l’accelerar del tramvia i els ciclistes per la finestra. Necessito tardes de teclat i mercromina, necessito els jardins del TNC i que se’ns faci fosc passejant per aquells verals. Neons que diuen prou i ganivets massa afilats. Em miro al mirall i veig algú que podria matar.

L’última vegada que vaig ser a Londres s’havien endut els Rothkos a Liverpool. Però no vam plorar i amb aquells Twomblys vermells tant últims Mirós ja en vam tenir prou. Com sempre, la importància és en l’anar-hi, en la dolça caminada nocturna acompanyant el riu, des de Waterloo i l’aquari, deixant enrere la nòria. La importància és al trajecte mental, els dos quilòmetres de hot dogs barats i músics ambulants sota els ponts del metro fins la xemeneia, que de cop emergeix imponent entre la boira i et dóna la benvinguda. Llavors arribes a la porta, agafes aire i et capbusses turbines enllà.