El que em queda. Aquests minuts, aquestes estones dedicades al no fer res amb mi. La felicitat sempre de nit, la felicitat sempre sepultada pel viure. La darrera hora, sempre la darrera. La paraula peça de tetris que no encaixa i desemboca en un castell de significats encavalcats. O intentar-ho. O recerca. La resta -metro, gent, calors- és cortesana prostitució. El lent odiar-me, aquesta olor de podrit. Dies on verbs perdre o guanyar tenen el mateix res sentit.

El que vulgui ser, un cap de setmana com aquest per sempre més. Tantes i tantes i tantes onades. El que vulgui ser, viatjar endins, embarcar cap a mi. El que vulgui ser, sense el dubte corc i la constant cremallera. El que vulgui ser, desarmar la pistola. El que vulgui ser, nits d’autopista. El que vulgui ser, demà, museu o espasa.

La calma deu ser alguna cosa semblant als mil noms d’Anish Kapoor, volums i volums de realitat pigmentada. Pols envoltant la protuberància, veritats acolorides vents endins, allà on vessa el res.

El bolígraf és potser el més important. Saps que et retraten però és igual: no pots deixar de mirar. Em pregunto si les sabates velles són el principi o el final. Odio quan passa gent pel carrer, també quan no passa ningú. Enyoro un demà clar.

Tinc moltes ganes de Dalloway últimament. Recuperar la deliciosa edició taronja de Proa que et vas endur, perseguir els cercles plúmbics. Llàstima de la calor, qui tingués jardins arcàdics. Llegiré a bars silenciosos i seré tan feliç com amb Orlando. Em va fer pensar molt, Orlando, va ser un viatge fantàstic. També penso anar moltes vegades al Caixafòrum a veure els Barcelós. Seré allà sempre, quiet i en silenci. Em trobareu davant el retrat del Bischofberger, el Big Spanish Dinner o les aquarel·les noves.

Mantenir-me al marge segueix essent per a mi l’única solució raonable. No intervenir, no discutir, no identificar-se amb res.

Guillem Simó