No vull més dies com aquests. No vull més diumenges, no vull la vida oficina. Instants abans d’anar a dormir fas una cervesa i somies la nit eterna, en pausa el tocadiscos, escriure, etcètera. Penses en façanes de porcellana portuguesa i el Chiado, en potsers i en cuines brutes. N’estàs segur, però sempre dubtes. Recordes també la tonyina perfecte d’aquest migdia a la bodega aquella i la nitidesa dels teus ulls-sofà rere el vermut, resposta a la pregunta. Al carrer, els talons d’una dona que camina lenta i el nou camió de les escombraries, que em penso que és elèctric. T’estimaries més no fer-ho, penses, però aquest migdia has passat per la floristeria i patam, el Villa Borghese de De Kooning. Llavors has pensat en Bilbao i en l’absurditat d’aquestes col·leccions ‘mireu, aquestes són les peces que he acaparat al llarg dels anys’ que mostren un Richard Long al costat d’un Anselm Kiefer. Monografies, llibres per obrir, somiar-te una retrospectiva. El CGAC i aquell silenciós desitjar un pedestal i una etiqueta.

Portes que es tanquen, rellotges que s’aturen i la textura de la imatge encenent-se i apagant-se com la vida itself. Stormy Weather i les Green Onions en menys de cent frames. Últim dia, últims batecs i últimes mirades, moments Madeleine i estones almodovarianes. Crec que els propers mesos estaré molt obsessionat amb A single man, com va passar amb Vertigo a Galícia. El passi d’ahir va resultar encara més esclatant que el de dissabte passat. El tercer serà amb llibreta i serà aviat.

Això i bueno, glòria al Hendrick’s a dalt del cel.

El pètal, per exemple. Si no em forço a aturar-me, el definiria vermell, pansit, arrugat i ennegrit, polsim d’un Nadal sortosament deixat enrere. I podria dir-li Volcano, podria dir-li Forastero, podria dir-li souvenir, espai entre quadre quadre o entre cançó i cançó, coixí, clau que obre totes les portes. O això que la casa se’ns ha omplert de mosques i de llum, aquests dies. Sé que haig de veure-ho com un regal més d’aquest febrer immortal, però no puc deixar de veure-ho com una amenaça.

El dia passarà, i de vegades amb això en tens prou. A estones em sorprenc distret, pensant en aquelles perfomances de l’Abramovich que sempre acabaven amb sang. Demà anirem a veure la Bonachela Dance Company i potser comença tot. Sóc tan tan tan a prop de la felicitat absoluta, del nirvana gàstric, que de vegades penso que no hi arribaré. I si després hi ha un barranc? I si després és això? Diuen que el comptador rebenta i totes aquelles teories del Big Bang. També diuen que els finals de les partides de parxís són així, però jo sempre m’avorreixo abans.

Potser plovia o potser no, jo què sé, no vam mirar-ho, hòstia. Dins la gàbia Juan Muñoz de la Barceloneta, només sol i sorra i l’incomptable. Pensar passejos possibles, només trobar-me al mirall de pujar i baixar a l’oficina. Hola hola, jo vaig al quart. Ser Claudio Magris o vigilant nocturn, dir ‘Ho sento però Formentera’. Anhelar grandeurs i abraçades Danubi. Les flors són endins i el metro medusa, però tret d’això canto, nedo i oloraria gossos. La psicòloga em diu que elimini el ‘vaig tirant’ i el ‘no sé’. Desconfio de la primavera, habito preludis cilíndrics i l’i si no funciona? és la nota més difícil de totes. Al recital d’avui la millor frase ha estat ‘no deberia haber empeñado la capa’.

El matí caramel desfent-se’m a la butxaca. Blanc el llit, blanc l’armari i tu Gauguin. Esmorzem pop francès i versions apòcrifes de la Madonna. M’imagino un escenari isabelí o en arena i algú ballant semi-nu, dansafàcil. Llavors i ‘according to all sources’, surts de la dutxa. A fora hi plouen Kylies Minogues.

Jo vull temps per escriure i no aquesta puta merda. Al carrer passa algú dient-li a algú altre ‘todo muy bien, hay muy bien rollito’. Així, en castellà i en estúpid. Aquí tinc fred i el vi s’acaba. El temps com un gra extemporani i el llibre de perfomance no l’he ni tocat. Regalo els dies a un vent feble que mai se’ls emporta, sempre que vaig al Deli Shop em miro els gyoza congelats però em dic que no els puc pagar. Penso una vegada i una altra en deixar-ho tot per una muntanya i una llibreta. No en sóc capaç. Enyoro el Lliure, Picasso i els dissabtes de quan no tenia amics. Vaig plorar com una magdalena quan abaixa el cap i olora el gos. Amb la trucada també, però no tant.

Sembla que al pis nou -l’expressió ‘habitació nova’ seria més precisa, i encara ho seria més ‘habitació vella rellogada’- no hi tindré Internet en condicions, cosa que no em preocupa més del compte. Com que darrerament aquest bloc servia per omplir una mica les llargues hores regalades a la xarxa, he decidit que el tanco indefinidament i així l’oxigenaré unes setmanes (que segur que seran poques). Si algú té molt mono de textos, aniré publicant coses al barco mercante, una espècie de calaix-abocador que comparteixo amb l’amic pintor. Fins aviat.

Mudar-se.

Passeges pel barri amb aquesta boira de barbacoa descontrolada i arbres i avis al mòbil dient que la filla estarà porai xerrant amb les amigues ‘ai avi, ho sento, me n’he oblidat’ amb veu afectada. Llibres a un euro i croissants de pernil dolç com tresors daurats brillants acaronables intercanviables per bosses de sorra suor al front violinada de tensió i zàpping, guitarres en plan gitaneo greatest hits començant tablao acabant coliseo ballaries hasta tu, pells de gallina al mig del parc cementiri, Federicos que són jazz que són expressionisme abstracte i Jeff Wall i família i antologia i aquelles bibliotecàries que són Foix i són Papasseit i Agnes Varda sense accents i la Calle i càmeres que van soles i totes les permutacions poètiques que ens falten per escriure. Silencis abans de Bach i dels Beatles i dels grups que vindran i faran riure al costat d’aquestes rojada de vida. Música feta de bravos, sang heliogàbal que put als migdies desaprofitats, semen al plat, badalls precuinats.