Sempre ens quedarà el catàleg raonat de Cy Twombly, que aquell dimarts a Roma passejava amb nosaltres. Vermells i negres, les mans a l’esquena, mirant-se’ls estona i fent que sí o que no amb el cap. No li vam dir res, vam preferir els marbres a les aquarel·les. David Smith, Paul Smith, John Smith i la resta, que algú m’expliqui la importància de Frank Stella.

Estic fart de tant blanc. És el blanc el que ens fa tornar bojos, no la tarda o els dubtes. És el blanc, aquest cony de blanc immaculat, insolent, omnitotal. La intransigència feta mur, color de cansament, de circumstàncies. A tots ens passa, esperar, defallir, però el blanc sempre s’esfondra: humitats, rajoles que es desprenen, dones amb camises d’home. Paisatges andalusos pintats a l’antiga. Botigues d’anticuaris, bufetspetits perfectes, miralls sense sentiment, la paraula que venç el blanc i el subordina.

Sí o no, sí i venir-te a buscar, diàleg i climaxos, idees que es perdran en no portar llibreta i idees que el cervell retindrà, passejar, pulir, oblidar, principalment oblidar però resten conceptes tangencials surant en tu i que esperen una autopista, esperen una autopista per assaltar-te enmig d’un avançament tercer carril entre camions i arbres, a Vallgorguina, plantacions senceres. Platges paral·leles i mil llampecs tropicals al mig d’un paper pintat o el com, nit endavant, anotar suports, sí o no o perquè, llibres sobre la identitat o insistentment sirenes, badalls, abandonar la idea.

Ni dipòsits ni bigotis poden salvar-nos de la lava, del dimarts normal majúscul despertador gent matins convencionals vida com sempre. M’amagaré, em sentiu? m’amagaré de vosaltres i de tu i de la inducció i dels focs de camp i tan sols hi haurà tres de la matinada perpetus, trucades no contestades i el vigilant que mai surt de la garita. Veïns anònims sonant-se i Dominique Gonzalez-Foerster no-parlant per mi.

El món d’un blaunegre capvespral, milers de carreteres sense ningú, nòries abandonades girant soles, ombres anònimes que corren sota la pluja monzònica. El vent fent ballar la vegetació tropical, el repicar d’un aiguat damunt la claraboia l’enllaunat i els vidres d’una txabola. Fanals, neons i semàfors convertits en distorsió, en cercles lluminosos d’aquell vermellblanc pur diòptria. La pluja sobre la taula, la pluja sobre el paraigües, la pluja a les ulleres. Aquell soroll que és infinit però s’acabarà. Passos de zebra inundats, cartells en idiomes que no coneixes, neveres amb els fluorescents espatllats, peixeres buides. La mala llet, l’estrès. Arribar a casa, oscil·lar entre el plaer d’uns mitjons secs i que hagi saltat la corrent. A la dreta algú que brama, a l’esquerra algú que tus. El món d’un blaunegre capvespral, essencial i inidentificable.

Figura que es diumenge, interior en la penombra, anònim llegint revistes de decoració i atipant-se de cogombrets avinagrats. Badalls que amaguen hipoteques i reformes estructurals. De tant en tant, petards fora de camp i alguna sirena, Nova York en pobre. Panoràmiques artificialment emotives o un pla fix tediós que ho intenta una vegada i una altra però no aconsegueix enfocar. Grans aventures.

Ja ha arribat l’ara de cada dia i tot són plantes i vegetació que creix. Tu has tornat a separar-te de mi com sempre, uns metres enllà, la quantitat de metres exacta que ho fa tot tan difícil i electrodomèstic. No hi ha crida, exaltació, súper sentiments. Entre distància i miopia les mirades no m’arriben. Caldrà esperar a l’agua de peinado següent.

El pagès amb motorino era s’avi anant a l’hortal cada matí fins els noranta anys, després d’haver esmorzat l’oliaigo reglamentari. No penso mai en la mort, però avui no puc deixar de fer-ho, estic aterrit. Ha estat l’home del costat i la seva esquena tan peluda. Potser va patir un accident, potser ha perdut un familiar, però estic segur que l’ha portada ell, que ha dut la mort a aquesta platja. Tornar als contes de la Miranda és tornar a aquella escala de pedra gallega on vaig llegir-la sencera bevent una coca-cola vermella, abans de saber que porten onze cullerades de sucre, abans de passar-me a les lights i zeros i abans de saber que aquestes són pitjors perquè provoquen càncers de cervell. Ara bec cervesa sense alcohol. L’aigua puja tant que deixa una bassa inútil i desagradable al mig de la sorra, a quatre pams de les tovalloles. Platges suspeses en el temps, planos molt tancats i el canal 2 al màxim. Segur que coincidireu amb mi, la gent parla massa i té una seguretat que espanta. Cap quadre a mà o el Google Images. Tornar a llegir-me i acabar. M’obsessiono amb els vents, darrerament, amb avions i amb clatells.

Escric des de l’aigua, avui les onades són massa fortes i quan faig el mort m’entra aigua al nas. Suposo que no puc exigir un mar sense onades com el de la setmana passada, un mar piscina com el d’aquests dies. El mar és el mar. El que m’agrada més del mar és quan les orelles em queden submergides i entro en una dimensió sonora abissal, submarina, amb sorolls únics i misteriosos i amb tots els sons del vostre món esmorteïts, irreals, com de mentida. De vegades m’agradaria mantenir el mar a les orelles i sentir-ho tot aquàtic mentre passejo pel carrer o vaig en bus o compro al Zara. Si les onades em deixessin surar i no m’omplissin d’aigua el nas podria fer el mort tanta estona que tothom es pensaria que estic mort de debò.

No hi ha música enlloc, només sorra i matolls. Aviat serà fosc, els cavalls pasturen a la seva i tu camines inquieta, esquivant les pedres del camí, esforçant-te per callar. Però no pots, d’un moment a l’altre ho diràs i llavors s’aturarà tot.