Era al llit, sense son, i de cop m’ha vingut al cap un capítol. Ella té un dia bo, ho sabem perquè vesteix acolorida. És al mercat, compra la vianda de la setmana, i com sempre acaba el recorregut al passadís del peix. Allí s’atura davant d’una botiga que no és la seva, on una noia jove, potser de la seva edat, escata un llobarro. Mira el gènero fascinada. És fresquíssim. Palangres, sardines, salmó salvatge. Calaixos de gambes, escamarlans, llamàntols que encara belluguen. Els meros, els raps i uns lluços d’ulls enormes. Llavors xiscla.

Més endavant, uns quants capítols enllà, tornarà a ser al mercat, però en aquest cas davant la seva parada de sempre. Compra sípies, i mentre els buida de tinta la peixatera li explica la història del seu fill, que va treballar un únic dia al negoci de la família, quan tenia setze anys, i a la tarda d’aquell dijous -la peixatera ho recorda com si fos ahir-, després de la feinada d’haver-se llevat de matinada per anar a buscar el peix, va decidir tornar als estudis. Ara és enginyer. Ella no l’escolta, tindrà el cap a una altra banda, i de cop deixarà anar en veu alta un ’si no li agrada m’ho podia haver dit perfectament’ que sorprendrà la peixatera i la deixarà en silenci. Li cobrarà incòmode i farà un somriure massa gros. Pagarà avergonyida.

Dies d’exposició, donar-te la mà protagonista. Sols japonesos que marxen pels crits, títols en anglès, perruquins que voleien. Córrer el risc que un tomàquet esdevingui magdalena de Proust.

Vinc d’estudiar l’On Kawara. Pensar amb quina inconsciència he maleït els vespres, només per ser vespres, em mareja. Netejo la pantalla com puc, tanco els ulls i sóc allà, aquella olor. Aquí s’està bé, als llibres no hi fa calor.

Escrivim, amb totes les lletres de la paraula. Per viure, per perdurar, per esborrar. Collonades, mitges tintes, veritats esquinçants. Escrivim perquè no podem escapar, perquè no podem esborrar-nos. Nova nit en va. La vermella, les miquelrius o la marró de Manila, repassar llibretes velles és sinònim de plorar.

Accepta-ho: el demà futur de pel·lícula no arribarà mai. No hi hauran estudis a Berlín, enllestir deu pàgines cada matí i celebrar-ho amb les veïnes. No existeix Acapulco ni les cent mil galeries: del cel blau en fugiries. No hi haurà cases a la muntanya ni apartaments a Menorca, si mai hi són avorriràs fregar tantes vegades. No viuràs aquell Montsant cada setmana i les copes de cristall només seran noves el primer dia. La vida? Galetes Maria. Ni paradisos ni biblioteques que es llegeixen soles, celebra si t’emociones un cop al dia. Cap Venècia tornarà aquella riuada ni reviuràs el fer-se fosc en verd com tu voldries. Els formatges no són infinits però tampoc te’ls acabaries. No existeix la vida llibre ni més felicitat que aquesta.

Jo també podria. Pintar guies telefòniques, vendre droga o drogar-me, enviar currículums als qui remenen les cireres. O demanar pasta als pares i fer un màster de funcionari, aplicar per residències, posar-me a escriure qualsevols. O agafar una càmera i començar a i anar a dormir cansat i abatut però content d’haver-ho intentat, d’estar-la vivint, de tenir el destí agafat pels collons. Res té importància, a aquestes hores de la nit. També podria però no ho faig. Els meus vespres són per mi i jo sóc això. Almenys, Bach.

És tard, dorms al sofà, ets el rellotge aturat. A fora passen gent i cotxes. D’existir, els minuts serien calaixos Miquel Barceló. Trio què podrir-hi, plàtans o joguines. Estiu sense i, vi a la nevera i rebaixes.

Viure la vida en silenci o a lu Philip Glass. Que de vegades costi tant de decidir-me.

Dia rere dia res. Aquella tranquil·litat -molts l’anhelen- de saber que demà serà igual que sempre. Les flors se’ns panseixen i aquí no hi plou mai, ens esquerdem com el fang. Canviar d’ulleres.

Aquesta ficció o l’altra, un Lartigue gros i de franc, trobar el verb a tant bromur i ventolera. Continuar així, sense rastre de vidaparaula exacta. Picasso o aquesta tarda. Espolsar-me anhels i equívocs, plegar d’hora, aquella platja i la nit gerundi.