He somiat que es moria Richard Long. Ho deien al Telenotícies però no ho he assimilat fins hores més tard, a la platja. Avui tèxtils, barcelonins i algun tímid nudista, sempre octogenaris. Dormies plàcidament, d’esquena al sol, i la marea pujava a poc a poc i continuaves dormint i jo resava perquè no ho fes però s’acostava i s’acostava i en un moment tràgic, de clímax total tímbal al màxim, d’aguantar la respiració fins a ofegar-me, en aquest segon Michael Cunningham una onada t’arribava a la tovallola i et cobria i t’aixecava i, flotant, se t’enduia mar endins i tu no te n’adonaves. Richard Long és mort. Què faran tantes roques, a partir d’ara?

La pàtina ja se n’ha anat. L’hem tocat, patit, viscut. La tarda ha deixat de ser perfecta, ara tan sols és Modigliani. Boira privada, descomposta, accelerada. El dubte infinit i opac, sense transparències. Coses vistes i coses retrobades: s’Engolidor, Mestral, les albergínies plenes. Culs blancs, menorquins saludant-se entre ells. Em mires i m’atrapes sense saber què dir. Com aconsegueixes continuar com si res, mantenir la calma? En Samuel Beckett se’n va a les cinc, i una dona anglesa amb unes ulleres de sol terribles. Hi ha el reflex, el desfilar de tornada, la llum rotunda i imparcial. Avions travessant el cel cada hora i uns que arriben ara.

La platja i els ocells, la platja i la constant, la platja i la gent que passa entre tu i el sol que es pon com un focus indecent, rodona Gottlieb vertical Clyfford Still, la platja i la gorda que canta, excursionistes i dones de palla, la platja i Casavella i l’aigua sense onades, la platja i el no hi ha res més, de dalt de tot, retrats que oblidem, la platja que cura i que cansa, Mallorca al fons, la platja de mosques i aranyes, la platja i tu i la literatura barata.

Creix la paraula platja. Des del llit, l’escric al sostre del dormitori, entremig de les altres.

L’assassí llegeix Lacan i reflexiona. Fuma veient el temps com passa, tot i que per ell ja s’ha aturat. Imagina el groc i el negre, el blau i els boscos. La seva dona al llit, dormint, aquell respirar imperceptible, de resseguir amb guants de cotó. L’última visita al pediatre. El dia abans tots al supermercat, els seus pares en aquell retrat de casa. Menja poc, dorm a batzegades i la seva tristesa mai és insuportable.

Vam coincidir a l’ascensor, i en les tres plantes des de la sabateria al territori texà em va explicar que s’ofega durant els dinars familiars i de vegades demana permís per anar al lavabo, omple la pica d’aigua, hi submergeix el cap i crida fins que ja no pot més o fins que algú pica a la porta perquè ha de fer servir el vàter. Jo vaig pensar immediatament en mi mateixa a la cua del trampolí, aquella mena de por terrible de quan ets petita i t’obliguen a mirar Labyrinth, els peus molls i el banyador emprenyador posant-se dins la ratlla del cul.

Tao Lin Miranda July i etcètera.

Totes les platges en una, totes les platges aquesta. Una remor bestial, un parasol per silenci i tu damunt la tovallola en súperzoom al clatell. M’entretinc comptant ningús, anglesos vells i en boles. A les fotos de París tenies la pell blanca, no com ara. El mar és dels traficants, el mar és un constant anar i venir d’onades que no et deixen concentrar. Intentava escriure com l’Oliver sota la cripta que s’aguanta per la quietud. Mengem tuppers passats de sal, el sol infinit fa fotos al·lucinants.

Sense pensar-hi, reobro llibretes velles. Contenidors de garlandes i abismes, edats de bronze i ruïnes. Ibsen i la Défense com bassals i esquitxos. La llarga travessa fins aquesta platja, fins el tu i l’ara. Fragments: ‘tu ets història’ en aquella paret de Leipzig, ‘un home no és un home sense una dona’ al Danubi de Magris, aquell fred constant i la pluja intermitent. I m’hi veig, en tota aquesta fi del món; m’hi recordo, enmig de la pols suïssa; però ja no m’esquivo, damunt la piscina buida ara s’hi aixeca una autopista. Vaig sepultar la nit de metàfores i quilòmetres i he deixat el cinisme pels més valents. Flames que no cremen, pell nova damunt la pell morta. Horts i clatell, alegria.

Tot s’ha aturat aquí, a mig trencar una onada qualsevol, banyista anònim uns metres enllà, el sol daurant quatre serrells de mar. Campana lenta tocant a morts, tu absorta amb l’invent nou i jo mirant-te entre els xiscles de la canalla i la flaire d’un puro que ve de no sé on.

No sap per on començar. De fet no sap ni que vol començar.