Sures. Res més, ni ella ni gent ni crits ni rajoles. Sures.

L’enyor és un dessagnar-se de l’ànima -terrible. És com mirar una cosa per la banda equivocada del telescopi, una fàbrica d’imatges sensualíssimes, d’una concentració i una nitidesa enganyosa, dolorosament llunyanes.

Enric Vila

Busques l’ampolla. En Lartigues horitzontals, a l’escenari buit i acabat d’aplaudir. Ella o allò que amaga, el buit, l’oblit, suavitzar-me. Una, aquella muntanya. On és el drama si no hi ha conflicte? Aquesta calor que resoldria obrint la finestra però ens entren els mosquits. Mai passar de quarta i el peu al fre per sidecas. Salta, cauràs aquí mateix.

Matins de tu, aturades al metro. Diem que és la calor, el que capgira les dones i els gossos, però no és això, és la resta.

Llit en blanc, física i tova continuïtat. Em rebrego llençol, esperant. Vindràs tard, ja dormiré, em deixaràs el llibre a terra. Després Chagall, Antibes, el vals. Això i l’abans ballarina. Tenir ocupacions i una feina digna. Menjar bé, no poder queixar-se. Tot començacaba aquí.

Finalment, els russos. No són com em pensava. Són, són… ho són tot. Sí, ja ho deies. Només els llegiré a ells, d’ara endavant. I les monografies. Em costa molt sortir de casa, aquests dies. Per què treballar? Per què parlar? Per què patir? Penso que escriure ja no té cap sentit, però tot i així, aquí em teniu.

Em quedo amb aquell hort de sota casa. M’imagino feinejant-hi cada vespre, dijous de març, dimarts d’abril. La remor de l’aigua clara, indeturable, país de gorgs i de plàtans. Fred d’hivern, patata i col, llar de foc, literatura. Tornaríem a casa abraçats i les granotes cantarien per nosaltres.

Netejo el camp perquè no es vegi la batalla. Estores immenses, separació de residus. Olor de peix. Penso en Londres i l’allargassada tardor, gavardines i fullam. També pubs. Aquí el solsalvatge pot amb tot: Fem el gintònic de les vuit, sí, i el de dos d’una, el de les tres i el de les cinc. Som l’aigua, del mar. Instruccions Yoko Ono, preocupant falta de vermell. Canvio de llibre i de segle i de paradigma, però continua fallant l’explicació més senzilla: Et penso groga i bategant, però per escrit tot resulta mort i gris. És la segona llei de Newton, morir-descriure els sentits.

Content de l’entrada massiva de la Seagram’s als súpers i licoreries de l’Estat. Una ronda per tothom, blablabla, mentre et truco des de fora el restaurant ell i la cambrera parlen del chavisme. Hi fan un pollastre tremendo, en aquest lloc. El primer cop que vam venir, ho vam fer convençuts que era un lloc kosher. Ous a la nevera, les anxoves i la set. Cap Basquiat, ràdio house, contemporary art auction. Cels blaus que em somriuen, no veig més que cels blaus. L’escriure Chemical Brothers stop stop stop stop només ocells blaus all day long.

Llegir qualsevols, deixar passar els núvols. Agre, el solatge de la baralla. Estimar fins a l’absurd, anotar pacientment la conversa entre l’avi i el nét que jeuen a tocar, damunt tovalloles del Barça. Ser la pedra eterna aliena a les onades. Acordar decidir-me, acomiadar-me de mi per carta i embarcar-ho tot al teu llit.