Tot aquest llarg viatge. Jo sol i la sensació de despertar-me d’un moment a l’altre. Boira cobrint desfent menjant-se la carena, de glaç, però també l’ataronjat pondre’s del sol sobre un sensefi d’oliveres. I el peatge, i la foscor nova, i la fragilitat com de trencar-me. Un cop a casa, escurar el brick d’Alvalle -si no s’ha fet malbé- i mandrejar davant la tele. I somiar ser un altre.

De tant en tant aixeques la vista de la Virginia i em mires. Em somrius i tornes al llibre. Espero aquests moments, m’omplen de vida. Esperava aquests moments com he esperat l’estiu, aquest estiu que ara m’exaspera. No la veig, la tapa una columna de l’hotel, però a tocar del meu marbre una nena francesa s’acaba de fotre de lloros i plora desesperadament, tan desesperadament que sabem que no és seriós, que podem estar tranquils. Discoteca al fil musical. A la piscina de fora sóc aquell nen petit que de gran llegirà molt, el que ha fet una bomba però no el mirava ningú.

una platja Martin Parr
un museu Thomas Struth
un hotel Andreas Gursky
un estudi Bruce Nauman
Cardiopaties, carrers recorreguts mil vegades, converses mil vegades sentides. L’estranger o el silenci, esperar sense esquinçar-me. Imposar normes, multes, prohibicions. Neveres plenes de llibres, màquines expenedores de robiola, valençay i beaufort.

Podria passar-me el que queda d’estiu i tardor aquí, assegut en aquesta taula de marbre, fer-me amic dels cambrers, cafè amb gel com sempre? Fins l’any vinent que avui és el meu últim dia i veure passar la gent, des de mitjans setembre parelles sense nens, holandesos rics prenent els whiskies més cars a les butaques de pell, com que sabíem que vindries t’hem guardat la taula de sempre, banyistes deixant pas a jubilats que passegen, futbol els diumenges, a partir d’ara tancarem més d’hora, dies feiners, jerseis i tempestes, temporada baixa i la tristesa, la piscina buida i els cambrers escombrant les fulles, l’hotel buit i la benaurada calefacció, Són les onze, potser hauries d’anar passant i sortir que ja és fosc, octubre novembre desembre i jo prenent cafès amb gel per Nadal, assegut en aquesta taula de marbre, fent veure que escric i enyorant-me.

Elisabets amunt i avall, palmera masia i skates, descripcions grises que actuen com glopades d’aire, com espais entre paraules, com frases sense verb, com paret blanca entre quadres, separadors entre el que importa, converses d’ascensor, porexpan de vida, jubilats apujant-se el banyador.

Deixem enrere la mitjanit, els mars de gent, els crits i els túnels infinits. El patir, l’esperar i el retenir.

Peŀlícules de gent despentinada que s’estima tan desesperadament que es confon i la fa ben grossa i han d’aturar el temps, comptar fins a un milió i disculpar-se el Reblochon.

Gent trepitjant-te passejant bevent especulant projectant-se Joan Blanques avall, Bailén avall, Passeig de Sant Joan.

Tothom sol. El so del tramvia, la noia de davant mocant-se, seu amb els peus damunt de la cadira, descalça. El to ho és tot, i el moment. El to i el moment, saber mantenir el to, saber identificar el moment. Calor, tothom sol, els quadres massa blancs.

Capitalismes, ciutats i gent com mosquits buscant-se la vida. Voler més i treballar per aconseguir-ho. Plantar, haver d’esperar, confiar en una bona collita. Priorats, insistir, flexionar, adaptar-se. Novel·les, pots de te blanc i pisos bonics al barri de Gràcia. I Migjorn al final de cada batalla.