Matins a la biblioteca, llevant-se tard i empaitant el gat de la veïna. La nit de sempre. Dina qualsevol cosa i torna a ser Pynchon o Houellebecq. Els dies cada vegada més llargs i cada vegada menys gent.

Jeus al llit Lucien Freud.

Ha sonat el despertador però fas com si res,
batecs sota tant pigment.
A fora plou, Chet Baker i torno.

Per la finestra desfilen filles, gossos,
inspectores de la seguretat social
i artistes de perfomance.
Solcs que són octubres
i separacions traumàtiques.
Amors i arbres.

Desordre terrible al dormitori,
et miro, La mandra.
Perseguir una obsessió fins a escanyar-la.

Tempesta
flashos per la finestra
m’afiguro petita pintura rupestre.

Compto els segons
entre el llamp i el barrabum.

Compto els segons
entre que trona i m’abraces.

Hem trigat molt però ara la casa ja és neta. Tots els llibres endreçats, els mobles nous coneixent-se entre sí, esperant la primera pols. M’hi passejo en silenci i al menjador, m’entretinc mirant els rajos de llum que entren per la finestra i les partícules de pols que hi dansen dins, a contrallum. Passo la mà per la butaca de llegir, redreço els minitwomblys que penjaven torts, m’assec al sofà i encenc la làmpada russa que vas fer restaurar. Ha arribat l’hora. En sabré?

Hores i hores allà, veient el timeline passar. Dues que són veïnes i es twitegen per baixar a fer un cafè, va mira mail, avui quin vestit et posaries. Novel·listes que acaben quan jo començaria i fan novel·les despullades, flonges, plenes de silencis, anuncis cars conceptuals o emotius. No començo mai, de vegades faria servir conjuncions. Avui he editat en Premiere. El dinar era molt bo, el sopar també. De vegades prefereixo mirar-te que xerrar. Ara trona. Els dies passen i no tinc ni la més remota idea d’on van.

Diumenge el forn torna a funcionar, llobarro. El dia comença in media res, a mig camí d’una discussió sense origen. Rius sense insectes, temperatura de llibreta. No hi ha manera, escriure ho mata tot.

[...] calors insuportables o el meu regne per una màquina d’afaitar, t’hauria d’haver fet cas, el braç esquerre per un aire condicionat silenciós, el braç esquerre per un sistema de refrigeració integral, d’aquells que ni saps que existeixen, els dits del qwert per un pati fresc sense mosquits, interior a l’aire lliure sense ni mosquits ni la simulació mental dels mosquits, que és el mateix i fa la mateixa picor, fregar-me la cama cada vint segons, aquí-allà-hòstia un altre-i un altre i mil mosquits imaginaris trencant qualsevol mena de complicitat bioquímica entre jo i Lyndon Johnson o l’assaig sobre la gramàtica anglesa del David Foster Wallace en pelotas en un día de frío intenso, IMAGINO vastos locals berlinesos sense ningú plens de taules buides de fusta vella tria la que vulguis i tasses de cafè bo, tasses king size txurrimangables i endolls a cor que vols i wifi gratuïta i instal·lar-me a la taula immensa que hi ha vora els finestrals, fusta fosca suau, olor de literatura i veure la gent passar en bicicletes altes i els pírcings de les estudiants i els arbres que oscil·len amb el vent, tot molt pensat, tot d’una verdor ofensiva i la cambrera que posa jazz tranquil i tu que rebentaries alguna cosa de tanta perfecció, no pot ser, no estàs capacitat per gaudir de tant plaer, alguna cosa ha de fallar perquè l’Albert Forns genuí i veritable pugui rondinar, pugui dir la seva i marcar el punt sobre la i amb tanta fúria que foradi el paper, però no, avui no, que això és un Berlín de llibre i el teu alterego hi apareix equilibrat i amb ganes d’escriure, estàs pràcticament sol, solitud i jazz, la vida, i quan finalment aconsegueixes d’una puta vegada desenganxar-te d’aquest loop continu de perdre el temps a les xarxes socials obres el doc i comences a escriure, primer amb mandra, vagància, desídia, caient a mirar el navegador cada dos o tres minuts, però finalment amb una addicció creixent, característica trempera, els dits multiplicant-se al teclat i tu enganxant-te a escriure, enganxant-te a enganxar-te a escriure, enganxant-te a tu mateix cavalcant per l’oest o en avió o eslalom d’autopista, cavant i traient i cavant i traient i reblant-ho tot de millors opcions i adjectius idonis, i els minuts ja no passen es volatilitzen entre verbs i frases i trames i subtrames que van apareixen soles i has d’anotar al vol per retenir-les, ordenant-les depressa, com una partida de tetris literària intentant que les peces sense col·locar no s’apilin massa, intentant que la muntanya d’idees no en sepulti cap i n’acabis perdent alguna, i potser t’encalles però de seguida ho resols i vas fent, subjecte verb complement, subordinades sòlides com monosíl·labs, i al cap d’una estona tornes a dubtar i amb una mica més de feina ho tornes a resoldre, i un minut més tard el tercer entrebanc i sues i quanta estona fa que escrius, quan deus portar, una hora o tres quarts picant com un boig, sí, segur que sí, a no mira, només han estat vint-i-cinc minuts, setanta línies DIN A4 i mig més tard aixeques la vista de l’ordinador, i et distreus una estona mirant enfora, fulles, dones, bicicletes i te n’adones que no pensaves en res, només descansaves, descansava perquè m’ho mereixo, deixaves que el cervell descansés, surés, planegés com fan les fulles, com fan els ultralleugers, com també deuen fer els ultracolors. Llavors tornes al text, però alguna cosa passa, estàs cansat i tornar a enfilar-te al tren en marxa et costa una barbaritat. No passa res, et dius a tu mateix, ja he escrit, enfilat a un xut de suficiència que no durarà tan com voldries. Però en aquest moment sí, en aquest moment tot són flors i violes, agents literàries, guionistes de Hollywood i acadèmics suecs perseguint-te. Em mereixo un descans, t’aixeques i demanes una coca-cola light [...]

La muntanya cada dia és més alta. Dedico els matins a mirar-la, a reflexionar. Podré? Ho veig difícil. Les tardes se me’n van en preparar el munt de coses que calen per quan decideixi sortir, i al vespre de seguida cau la nit i ja és massa fosc per res. L’endemà la muntanya és encara més alta.

El dia s’ha arreglat tot sol a darrera hora. Tant que patíem. El consol, com uns pantalons curts. Acabo la feina però no vinc al llit, intento esgotar els últims cartutxos i desfer més nusos abans de dormir. Poso música i faig els plats intentant no trencar cap copa més. Una farigola d’aquella i el soroll de l’aigua com sortir a córrer, como una ventada, com treure el tap de la banyera i embadalir-me mentre s’escola tanta baixesa. De cop en Glenn s’emociona i toca massa fort, corro a baixar la música per no despertar-te.

Tot gira al voltant d’un Ed Ruscha menor, i anirem coneixent els protagonistes a partir del que expliquen del quadre. El dia que van conèixer Ruscha a una festa dels Gagosian, el retrat del pintor que va fer Dennis Hopper, visites a l’estudi i topades casuals a l’hipermercat. Tota aquesta conversa mundana i casual, copa de champagne en mà, és l’obra d’art.

L’habitació a les fosques. Ni una escletxa a les persianes i el violoncel·lista va estimbant-se contra les parets. Alimentar-me de foscor i de iogurts de xocolata.