Ja ha arribat l’ara de cada dia i tot són plantes i vegetació que creix. Tu has tornat a separar-te de mi com sempre, uns metres enllà, la quantitat de metres exacta que ho fa tot tan difícil i electrodomèstic. No hi ha crida, exaltació, súper sentiments. Entre distància i miopia les mirades no m’arriben. Caldrà esperar a l’agua de peinado següent.

El pagès amb motorino era s’avi anant a l’hortal cada matí fins els noranta anys, després d’haver esmorzat l’oliaigo reglamentari. No penso mai en la mort, però avui no puc deixar de fer-ho, estic aterrit. Ha estat l’home del costat i la seva esquena tan peluda. Potser va patir un accident, potser ha perdut un familiar, però estic segur que l’ha portada ell, que ha dut la mort a aquesta platja. Tornar als contes de la Miranda és tornar a aquella escala de pedra gallega on vaig llegir-la sencera bevent una coca-cola vermella, abans de saber que porten onze cullerades de sucre, abans de passar-me a les lights i zeros i abans de saber que aquestes són pitjors perquè provoquen càncers de cervell. Ara bec cervesa sense alcohol. L’aigua puja tant que deixa una bassa inútil i desagradable al mig de la sorra, a quatre pams de les tovalloles. Platges suspeses en el temps, planos molt tancats i el canal 2 al màxim. Segur que coincidireu amb mi, la gent parla massa i té una seguretat que espanta. Cap quadre a mà o el Google Images. Tornar a llegir-me i acabar. M’obsessiono amb els vents, darrerament, amb avions i amb clatells.

Escric des de l’aigua, avui les onades són massa fortes i quan faig el mort m’entra aigua al nas. Suposo que no puc exigir un mar sense onades com el de la setmana passada, un mar piscina com el d’aquests dies. El mar és el mar. El que m’agrada més del mar és quan les orelles em queden submergides i entro en una dimensió sonora abissal, submarina, amb sorolls únics i misteriosos i amb tots els sons del vostre món esmorteïts, irreals, com de mentida. De vegades m’agradaria mantenir el mar a les orelles i sentir-ho tot aquàtic mentre passejo pel carrer o vaig en bus o compro al Zara. Si les onades em deixessin surar i no m’omplissin d’aigua el nas podria fer el mort tanta estona que tothom es pensaria que estic mort de debò.

No hi ha música enlloc, només sorra i matolls. Aviat serà fosc, els cavalls pasturen a la seva i tu camines inquieta, esquivant les pedres del camí, esforçant-te per callar. Però no pots, d’un moment a l’altre ho diràs i llavors s’aturarà tot.

He somiat que es moria Richard Long. Ho deien al Telenotícies però no ho he assimilat fins hores més tard, a la platja. Avui tèxtils, barcelonins i algun tímid nudista, sempre octogenaris. Dormies plàcidament, d’esquena al sol, i la marea pujava a poc a poc i continuaves dormint i jo resava perquè no ho fes però s’acostava i s’acostava i en un moment tràgic, de clímax total tímbal al màxim, d’aguantar la respiració fins a ofegar-me, en aquest segon Michael Cunningham una onada t’arribava a la tovallola i et cobria i t’aixecava i, flotant, se t’enduia mar endins i tu no te n’adonaves. Richard Long és mort. Què faran tantes roques, a partir d’ara?

La pàtina ja se n’ha anat. L’hem tocat, patit, viscut. La tarda ha deixat de ser perfecta, ara tan sols és Modigliani. Boira privada, descomposta, accelerada. El dubte infinit i opac, sense transparències. Coses vistes i coses retrobades: s’Engolidor, Mestral, les albergínies plenes. Culs blancs, menorquins saludant-se entre ells. Em mires i m’atrapes sense saber què dir. Com aconsegueixes continuar com si res, mantenir la calma? En Samuel Beckett se’n va a les cinc, i una dona anglesa amb unes ulleres de sol terribles. Hi ha el reflex, el desfilar de tornada, la llum rotunda i imparcial. Avions travessant el cel cada hora i uns que arriben ara.

La platja i els ocells, la platja i la constant, la platja i la gent que passa entre tu i el sol que es pon com un focus indecent, rodona Gottlieb vertical Clyfford Still, la platja i la gorda que canta, excursionistes i dones de palla, la platja i Casavella i l’aigua sense onades, la platja i el no hi ha res més, de dalt de tot, retrats que oblidem, la platja que cura i que cansa, Mallorca al fons, la platja de mosques i aranyes, la platja i tu i la literatura barata.

Creix la paraula platja. Des del llit, l’escric al sostre del dormitori, entremig de les altres.

L’assassí llegeix Lacan i reflexiona. Fuma veient el temps com passa, tot i que per ell ja s’ha aturat. Imagina el groc i el negre, el blau i els boscos. La seva dona al llit, dormint, aquell respirar imperceptible, de resseguir amb guants de cotó. L’última visita al pediatre. El dia abans tots al supermercat, els seus pares en aquell retrat de casa. Menja poc, dorm a batzegades i la seva tristesa mai és insuportable.

Vam coincidir a l’ascensor, i en les tres plantes des de la sabateria al territori texà em va explicar que s’ofega durant els dinars familiars i de vegades demana permís per anar al lavabo, omple la pica d’aigua, hi submergeix el cap i crida fins que ja no pot més o fins que algú pica a la porta perquè ha de fer servir el vàter. Jo vaig pensar immediatament en mi mateixa a la cua del trampolí, aquella mena de por terrible de quan ets petita i t’obliguen a mirar Labyrinth, els peus molls i el banyador emprenyador posant-se dins la ratlla del cul.

Tao Lin Miranda July i etcètera.